OBSERVATORI
Opinió 12/02/2016

“La commedia è finita”

3 min
Òpera al teatre Principal de Palma.

Teatre Principal.- Si ho hem de mirar amb el prisma “a la mallorquina”, la relació qualitat-preu i les circumstàncies, val a dir que la primera òpera de la XXX Temporada ha passat el tall. Si ho hem de fer seguint la consigna de la Conselleria de Cultura, “millor i amb menys doblers” està clar que no, entre d’altres perquè hi manquen grans figures, que és sabut que en el món de l’òpera és poc menys que fonamental i així ens havien acostumat els darrers anys. Per això un no sap com fer una valoració que s’ajusti a la realitat, ni si s’han de tenir en compte els condicionants.

El que és evident és que en aquest cas hi ha hagut unes circumstàncies que, com a mínim, no han estat les idònies. Des de la brega amb l’anterior director artístic, fins al fet que sis mesos després de les eleccions encara no hi hagi director gerent. De la mateixa manera que tampoc no estan molt clares quines seran realment les seves funcions, tenint en compte que també hi haurà un director artístic. O no... El cert i segur és que la programació operística s’ha hagut de fer una mica a grapades, a corre-cuita, i el resultat té moltes probabilitats que surti “a la mallorquina”, que traduït vol dir “així ja ni hi ha prou”.

Dit això i sense ànim de justificar res, tan sols de manifestar la sensació d’improvisació que provoca tot plegat, es va iniciar la XXX Temporada d’Òpera, com sempre gairebé ple, amb el doblet 'I pagliacci' i 'Cavalleria rusticana', dues òperes que habitualment es representen en l’ordre invers. Un detall sense importància. Potser va ser encertat el canvi d’ordre, perquè va funcionar millor 'Cavalleria rusticana' que 'I pagliacci'.

'I Pagliacci'.- Una mica desajustada en no pocs moments i fins i tot algun solo per dintre el cor a la primera de les dues òperes, per exemple en el Din don, don din. Per una altra banda, Alejandro Roy va ser rotund i amb bona extensió i Alberto Mastromarino, que en tot moment donà sensació de seguretat, va estar còmode i equilibrat en tots els registres, interpretant Canio i Tonio, respectivament. Ambdós es van convertir en el millor de la vetllada, com és ara el tenor amb el “No, pagliaccio non son”, gens malament a 'Vesti la giubba'.

Tot amb permís del director artístic, Francisco López, i el seu equip, que un cop més, amb no massa mitjans, aconseguí que l’escenari es convertís en element imprescindible per al desenvolupament de la tragèdia. Mancada de potència, Maia Planas com a Nedda va quedar enderrerida i tapada, tot i la seva melodiosa veu. Molt correctes Antonio Aragón i Rodrigo Álvarez, en funcions de Beppe i Silvio. Per la seva banda tampoc la Simfònica, en aquest primer tram de la representació, va estar gaire afortunada, dirigida per Attilio Tomasello, segurament per alguna qüestió aliena al director, que tan sols aconseguí cobrir l’expedient.

'Cavalleria rusticana'.- Començant per l’orquestra i el cor, tot va millorar amb la tragèdia siciliana de 'Cavalleria rusticana', llevat de l’escenografia, que amb les diapositives dels ametllers en flor perdé originalitat. Repetien Roy i Mastromarino, com a Turiddu i Alfio, a qui s’hi va unir la tercera en discòrdia, María Luisa Corbacho, que lògicament no necessita carta de presentació. Les seves qualitats vocals i dramàtiques estan fora de tot dubte, i va fer una Santuzza vibrant en tots els aspectes, únicament millorable en la seva vocalització, que es va veure perjudicada en alguns moments per la seva indiscutible potència, però compensada per la densitat i la bona coloratura de la seva veu, que no ho va posar gens fàcil al seu company.

Tots dos varen obsequiar amb un “Mamma, quel vino è generoso”, acompanyats a la perfecció per Marisa Roca, interpretant Mamma Lucia, que ens va fer oblidar un I pagliacci molt millorable. Tampoc no vull deixar de destacar la coreografia de Laura Macías, amb una parella de ball, de la qual no sabem el nom, ja que els noms no apareixen als títols de crèdit del contundent llibre-programa. De la mateixa manera cal parlar de la troupe del circ, formada per Mateu Canyelles, Gràcia Moragues, Camille Sola i Guillaume Peudon, perfectament engastats en la funció, sense molestar, que de vegades ja passa, ans al contrari. Un petit cop d’efecte quan finalitzà 'Cavalleria rusticana'. Ho va fer de la mateixa manera que 'I pagliacci', amb la famosa frase de “La commedia è finita”.

stats