PalmaCastell de Bellver.- Wolfgang Amadeus Mozart continua regnant als concerts dels Estius Simfònics que es duen a terme al castell de Bellver. Ho dic perquè les germanes Labèque oferiren el 'Concert núm. 10 k. 365'; el pianista polonès Piotr Anderszewski, el 'núm. 27 K.595', mentre que Simón Orfila i la Simfònica iniciaren el seu concert amb una obertura i dues àries, com és ara l'obertura de 'La flauta màgica', i fins que aparegué sobre l'escenari el baix baríton menorquí per interpretar 'Madamina' de 'Don Giovanni' i 'Non piú andrai' de 'Les noces de Figaro'. La primera, del personatge còmic de l'òpera, però no tant, com és Leporello, divertida comptabilitat de les senyoretes que havia seduït el seu senyor i que Orfila cantà amb consistència i gràcia, tot molt mesurat, que feia preveure que el concert aniria pujant de nivell. La famosa 'Non piú andrai' que intepreta Figaro a l'obra tancà la part mozartiana per donar pas a Gioachino Rossini. Fantàstica la interpretació de l'obertura de 'Guillem Tell', que no per molt coneguda perd gens de qualitat quan surt tan rodona i espectacular com la que va oferir Pablo Mielgo i la Simfònica, "el primer director titular en vint-i-sis anys", em digueren. Continuaren Orfila, Mielgo i la Simfònica amb l'ària que interpreta el príncep Assur, 'Deh ti ferma', a l'òpera 'Semiramide'; per ventura la veu necessitava una mica més de cos, però en qualsevol cas el domini de la peça va fer que no minvés la força i el dramatisme que requereix la interpretació. Per finalitzar, 'La Calunnia', que don Basilio interpreta a 'El barber de Sevilla', fantàstic als 'crescendos', que arrodoní una primera part més que notable, tant pel que fa al solista com pel que fa a Mielgo i l'orquestra.
A la segona part, he de reconèixer que, per pura subjectivitat i segurament per tota una sèrie de prejudicis mal entesos, la cosa m'interessava bastant menys. Era el torn de la sarsuela, amb Chapí, Sorozábal, Vives i companyia, i naturalment el 'Despierta, negro' de 'La Revoltosa', el 'Golondrón de Maruxa', que és per a baríton una mica més lleuger... L'orquestra interpretà l''intermedio' de 'La boda' de Luis Alonso per fer-ho tot molt mengívol i ho tornarà a fer diumenge en el concert estel·lar amb Juan Diego Flórez a l'Auditòrium. El baix baríton rubricà amb 'Mi barca' de 'La Galeota'. Mielgo animà el públic que fes sortir de bell nou Orfila, que tenia preparades dues cosetes. El primer bis va ser la cançó popular menorquina que ell sempre havia sentit cantar a casa, 'Sa balada d'en Lucas', i la sorpresa final, el 'Rosó', també coneguda com 'Pel teu amor', que li havien abaixat una mica per poder-la incorporar al seu darrer disc, i per poder cantar una cançó 'polida', de les que sempre toquen als tenors. Allò cert és que hi ha hagut infinitat de versions de la composició de Josep Ribas i Gabriel, però a mi no em va resultar senzill escoltar-la per a baríton. Tan sols un petit problema de manca d'audicions de la versió.
La Misericòrdia.- No tenc gaire clar si em toca escriure de res que faci referència al Jardí Desolat d'enguany, dedicat al cinema rodat a Mallorca i probablement el darrer, si ningú no s'hi posa al davant, pel fet de participar-hi encara que tangencialment, i no en la dramatúrgia de cap d'elles. En qualsevol cas, aquí van dues retxes de la dramatització que ha fet David Mataró d''El verdugo' de Luis G. Berlanga, contant la història del botxí que va servir d'inspiració a Rafael Azcona per escriure el guió de la pel·lícula, el tal Florencio Fuentes Estébanez. La idea brillant, el text, que ha publicat l'editorial Órbita juntament amb els altres textos del Jardí Desolat, 'El mag de la platja', 'Les dones de palla', que ha escrit Catalina Inés Florit basada en 'La mujer de paja', de Basil Dearden, amb Gina Lollobrigida i Sean Connery i que va ser rodada a Can Picafort, impecable, amb una quantitat d'informació que tan sols es pot qualificar de brutal, el mateix que la dosi d'humanitat que destil·la parlant d'un ofici que poc a favor parla de la condició humana. Un monòleg que interpreta Salvador Oliva, juntament amb una maleta, un maletí, el de les eines, i quatre cadires. El problema és que tot és molt lineal, que fa molt difícil la matisació per a l'actor i les quatre cadires tan sols serveixen com a excusa perquè el protagonista es pugui moure una mica, més enllà de dir el text. Un espectacle que ha arribat al públic una mica massa verd, que necessita madurar i sobretot un parell de voltes més.
