Crida l'atenció que amb una setmana de diferència s'hagin interpretat dues obres inconcloses i per tant tunejades, com és la 'Passió segons sant Joan', de Bach, que es va representar justament el dia del naixement del músic, segons el calendari julià, a l'església de Santa Creu a Ciutat i, per una altra banda, el 'Rèquiem' de Wolfgang Amadeus Mozart, d'alguna manera l'autèntica raó de ser d''Amadeus' (1984), la pel·lícula de Milos Forman, que va fer encara més famós el compositor, a un nivell més col·loquial, però el cert i segur és que va fer que molta gent que no havia sentit mai la música de Mozart sortís del cinema amb una sensació més satisfactòria que si hagués assistit a un concert, en cas que hagués existit la més mínima possibilitat d'haver-ho fet, o l'hagués escoltada, casualment, per qualsevol sistema de reproducció de l'època, que des de fa trenta anys a ara han canviat de valent. Val a dir que a la pel·lícula tan sols hi havia fragments, ben triats i amb unes imatges potents per ajudar a la digestió. De la mateixa manera que un dels grans beneficiats va ser Salieri, de qui encara és més difícil accedir a la seva música, per moltes i variades raons, des de la poca discografia fins a l'escassa inclusió dins els programes habituals dels concerts. De fet, just després de la pel·lícula, hi va haver alguns intents de prestigiar la música d'Antonio Salieri, però que amb el temps ha passat a millor vida o si més no al prestatge dels secundaris i poca cosa més. De la mateixa manera, crec que la figura de Mozart no en va sortir gaire beneficiada com a personatge, extremadament apallassat, caricaturesc i una mica ridícul el retrat del geni que tot ho fa sense cap mena d'esforç. Per una altra banda, la misteriosa maledicció de la composició que ens ocupa se la va encomanar el protagonista, Tom Hulce, de qui pràcticament mai no se n’ha sabut res més, com a mínim a l'altura d''Amadeus'. No ho tenia gens fàcil, sobretot perquè li va crear, imagino, un estigma mal de desempallegar-se'n. Una altra cosa va ser la manera d'augmentar i difondre la llegenda que al llarg dels anys ha rodejat la composició del Rèquiem per excel·lència, amb permís de Verdi, de Brahms, Dvorak, Fauré i molts d'altres, que vés a saber, perquè en aquest tipus de composició sempre hi ha hagut un percentatge d'encert de consideració. Però aquesta és una altra història.
Parlàvem del misteri que envolta la darrera composició del geni salzburguès, també una altra circumstància que apunto per a un altre Observatori, perquè hi ha hagut molts altres nins prodigi, genis?, a la història de la música dels qui no s'ha utilitzat aquest tret per fer més atractiva o meritòria la seva trajectòria. Per ventura la llegenda l'ha situada per damunt la resta, vés a saber. Aquesta llegenda parla del misteriós encàrrec del Rèquiem en qüestió, que fins i tot, a la pel·lícula, s'especulava amb la possibilitat que fos per a ell mateix. Música, assassinat i més aire per inflar les històries del seu entorn. Tampoc no hi ha gaire unitat de criteri en el fet de si Mozart va parlar poc, molt o gens, sobre la finalització de la composició amb el seu deixeble Franz Süssmayr, o si tan sols va fer cas a les anotacions que havia deixat el mestre. Per una altra banda, Joseph Leopold Eybler també hi va ficar la mà.
A Manacor l'orquestra i el cor d’Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, en varen oferir la versió completa de Süssmayr, llevat del 'Dies irae' en la versió d'Eybler, com a aperitiu del que havia de ser l’endemà a la Catedral, en benefici de Projecte Home, amb la presència de la reina Sofia, amb el cor d'Studium Aureum i l'acompanyament de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Myelgo i amb Marcela Inguanzo, soprano; Yolanda Riera, mezzosoprano; Antonio Aragón, tenor, i Josep Miquel Ribot, baix, com a solistes. El marc, incomparable; el so a partir de la desena fila, ho deixarem estar, pel fet que aquest concert és el que és i on és i ja és tradició. Diuen les cròniques que més de mil cinc-centes persones varen omplir la Seu, acompanyant la reina Sofia i el 'Duce' Bauzá.
Parlava del concert que es va celebrar a Manacor, a l'Auditori. Ple a vessar, com gairebé sempre, amb els mateixos solistes i l'orquestra i cor Studium Aureum, els quals varen oferir una versió reduïda pel que fa al nombre de components necessaris per donar la força imprescindible a la composició. En qualsevol cas, gairebé segur que es va sentir millor que a la Catedral, amb el problema de la minsa quantitat de veus, que obligaven els membres del cor a fer un esforç addicional que no afavoria la indiscutible qualitat de la representació. Magnífics, per una altra banda, els quatre solistes, que esdevingueren el millor de la vetllada amb diferència, precís, segur, com en ell és habitual, Antonio Aragón, magnífica l'extensió i potència vocal de Ribot, contundent Yolanda Riera, deliciosa, bella voce, la de Marcela Inguanzo. I l'orquestra a la seva altura, mentre que la part masculina del cor no va tenir una de les seves millors intervencions, encara que tot plegat no va evitar que l'Auditori de Manacor, com no pot ser mai d'una altra manera, acomiadés el personal amb una llarga ovació, que fins i tot va provocar alguna confusió entre el cor i l'orquestra. Uns partien i els altres quedaven sobre l'escenari, fet que va provocar una situació simpàtica.
