L’'Otello' de Gioachino Rossini, estrenada l’any 1816, ho tenia tot a favor per agradar més que l’'Otello' de Giuseppe Verdi, estrenada el 1887 i que pocs dies abans s’havia representat al mateix escenari. Hem de tenir en compte, però, el possible handicap que l’obra que ens ocupa es representava en versió concert. També és ben cert que el ganxo de Gregory Kunde era un al·licient addicional, ja que a 61 anys encara conserva la seva potència. Per una altra banda, Jessica Pratt com a Desdèmona va ser l’encarregada de substituir Julia Lezhneva, de la mateixa manera que Dmitry Korchak va substituir Lawrence Brownlee en el paper de Rodrigo. Rodrigo és, sens dubte, el rol més complicat de l’òpera de Rossini i el referent més important el trobem en Juan Diego Flórez –que no és un bon referent per a la resta de cantants–, qui, per cert, el mateix dia oferia al Palau de la Música Catalana el recital que fa uns mesos vam poder veure i escoltar a l’Auditòrium de Ciutat. Potser aquesta va ser una de les raons per les quals el Coliseu de les Rambles va oferir una entrada minsa. S’ha de dir que un dels motius pels quals l’òpera de Rossini es torna a representar per molts escenaris és, segurament, la seva incorporació al repertori del tenor peruà. Per exemple la passada temporada, que amb el mateix Kunde la va interpretar a La Scala de Milà. Al Liceu, no es representava des del 24 de gener de 1877, deu anys abans que aparegués la de Verdi, ni més ni menys. Així, s’ha de qualificar la proposta com un autèntic esdeveniment. I si la de Verdi, amb José Cura al capdavant del repartiment, no hagués estat decebedora, segur que parlaríem de la combinació d’un encert en tota regla.
En qualsevol cas mai no sabrem què hauria passat amb la funció si els intèrprets haguessin estat Lezhneva i Brownlee en comptes de Pratt i Korchak, aquest darrer el més aplaudit de la vetllada belcantista. Per una banda, Gregory Kunde ja era una bona raó per anar al Liceu i, a més, es va trobar amb dos tenors jovençans que no feren cap passa endarrere a la part alta de la partitura, en la qual el teòric protagonista –i dic teòric perquè si a la de Verdi és Iago qui el deixa en segon lloc, a la de Rossini és Rodrigo qui li menja bona part del protagonisme, si no tot–, obviant tant en l’una com en l’altra l’escena final, la resolució de la tragèdia. Una escena que en l’estrena el seu dia a La Scala de Milà, per por que no agradés la mort d’ambdós protagonistes, conten que li van canviar el final, d’una felicitat absoluta. Pura anècdota.
Kunde va estar còmode en els aguts i els sobreaguts, potser com la resta dels components de la funció, dubitatiu, irregular, en les difícils transicions cap a la part baixa, resoltes amb l’ofici que en ell és costum, com si es reservés per als moments en què podia lluir tota la seva potència. Igual que Jessica Pratt, que obsequià amb les millors gales la part belcantista del personatge, com és ara a 'L’errore d’un infelice', i dramàtica com calia al tercer acte amb les seves intervencions juntament amb Emilia, interpretada amb solvència i bones maneres per part de la catalana Lídia Vinyes-Curtis. Pel que fa a Dmitry Korchak, tot i que no ho tenia fàcil, va resoldre el personatge de tal manera que es va endur el premi del públic, amb bona coloratura, millor fiato i força expressivitat en les seves intervencions, amb un bon duet, 'Ah vieni, nel tuo sangue', contra Otello en el segon acte. Sobri i segur va estar el debutant xinès Yijie Shi, en funcions de Iago, adjectius que també podríem aplicar al baix Mirco Palazzi, en el paper d’Elmiro, el pare de Desdèmona, que, com és sabut, no apareix ni a l’òpera de Verdi ni a l’original de Shakespeare. Un original que no va respectar gaire Francisco Maria Berio di Salsa, qui, per descomptat, no està a l’altura d’Arrigo Boito. Christopher Franklin va ser el conductor de l’orquestra i val a dir que en alguns moments va passar per damunt dels cantants i rectificà la intensitat en massa ocasions. Igualment, una mica passat de decibels va estar la part masculina del cor en el primer acte. Tot i així, un autèntic luxe.
