La segona incògnita

La remenada del 24-M serà tan difícil d’oblidar com d’analitzar. De moment, i mentre ens esforçam en el segon aspecte, convindria no oblidar que estam en un cicle de canvi polític de llarg recorregut, un moviment profund que no deixa de suscitar incògnites, de les quals aquí vull destacar dues en particular.

La primera té a veure amb la profunditat del canvi en marxa i la penetració de la nova cultura democràtica, il·luminada amb la fulguració del 15-M contra la degeneració institucional, contextualitzada en la crisi econòmica i amb l’horitzó d’un any electoral sense pausa, que apunta cap a les eleccions catalanes i les generals just en uns mesos. Amb una desafecció majúscula entre la gent jove cap a les organitzacions i partits heretats, amb l’aparició de noves marques que han canalitzat aquell esperit per la via electoral, i amb l’efecte contagi que ha tengut en el marge esquerre de l’espectre polític, quedava per veure si les expectatives de la “segona transició” i de la fi del bipartidisme es confirmarien més o menys. Aquesta primera incògnita ha quedat buidada: el canvi és de fons i més ràpid del que podria preveure’s.

Encara que la tesi del bipartidisme és menys certa en comunitats com la nostra i que, a més, el que hem tengut ara ha estat en realitat un monopartidisme, les xifres diuen que el sistema de partits bull. Si en el conjunt del territori espanyol, entre PP i PSOE han perdut 13 punts respecte de 2011, a Balears n’han perdut pràcticament el doble, uns 25. El 2011, entre PP i PSOE tenien al voltant del 71% del vot i 53 diputats en el Govern (pràcticament el 90%); ara no passen del 47% del vot i de 34 diputats (o 57%). S’hi han de sumar les víctimes col·laterals EU i UPyD i, a les nostres illes, ERC. L’erosió s’ha concentrat especialment en el PP, que a més ha patit una fragmentació del seu vot, particularment a Balears, en benefici d’El Pi i, en menor mesura i lluny de les seves expectatives, de Ciutadans. Els efectes de la Llei d’Hont s’han democratitzat i la divisió del vot ha penalitzat el PP com històricament ha fet amb l’esquerra. Al Parlament Balear resultant de 2011, el cost mitjà en vots de cada diputat del PP, és a dir, de qualsevol diputat de dretes, era de 5.605; al Parlament actual la mitjana (PP+Pi+Cs) és de 7.254; per a l’esquerra la diferència és molt menor, 6.022 i 6.223, respectivament.

És inevitable imputar l’escampada del votant conservador que representa Bauzá. La llei de ferro del “bauzanisme” –hi ha una relació directament proporcional entre la proximitat del líder popular i el rebuig ciutadà– ha quedat estadísticament demostrada, municipi a municipi. Però això explica només una de les causes, i basta donar un cop d’ull a la davallada electoral a la resta de comunitats autònomes. Hi ha altres raons de fons, suficients per sospitar que el retorn neocanyellista a les essències regionalistes podria no ser la fórmula màgica, per no dir que podria ser anacrònica en el context d’allò que fa intel·ligible els resultats: un canvi significatiu en la cultura cívica. Tampoc no s’hauria de menystenir una crisi econòmica amb efectes severs en la majoria d’una població que ni s’acaba de creure la recuperació ni molt menys els remeis utilitzats fins ara i que, de fet, ha impugnat els programes d’austeritat amb el seu vot.

La segona incògnita té a veure amb la reconfiguració resultant del sistema de partits. L’aposta de l’establishment era Ciutadans com a crossa i enllaç entre el PP i el PSOE per assegurar governs de concentració “responsables” a dues, a tres, a quatre bandes. Encara que aquest escenari s’ha donat puntualment –per exemple, a la Comunitat de Madrid–, el resultat electoral no li resulta gens favorable, per no dir hostil. D’una banda, Ciutadans s’arrisca a veure’s arrossegat per la desfeta del PP en la mesura que li doni suport; de l’altra, no podrà dur-se a terme de manera general, com a anticipació i experiment del que podria passar a unes generals de les quals les autonòmiques han estat una mena de primera volta. Si hi havia qualque dubte de si aquesta era l’estratègia promoguda des dels poders fàctics, les declaracions desesperades d’Esperanza Aguirre ens han acabat de convèncer. Es diria també que aquesta era la hipòtesi amb la qual Bauzá havia preparat la seva primera intervenció després de les eleccions, quan, de manera incomprensible, va afirmar que, en ser la força més votada, optaria al Govern i parlaria amb la resta de partits.

Entre els beneficiaris s’ha produït un filtratge en favor dels qui han girat cap a les noves demandes democràtiques i a les noves marques que ja les representen, així com a processos de confluència més enllà de les sigles, sovint al voltant de figures emblemàtiques provinents de la societat civil. Des del punt de vista del vot, l’espectre d’esquerres s’ha obert considerablement per atreure abstencionistes, dissidents de la vella esquerra i el nou vot jove, i en definitiva, ha recollit els fruits d’un contrapoder en la societat civil que no s’ha resignat mai. No obstant això, el PSOE perviu com a peça necessària per a qualsevol política progressista, desdoblat entre les seves dues ànimes i vigilat per una oligarquia econòmicofinancera i mediàtica que ja engreixa el seus mecanismes disciplinaris i que el té com a un dels seus favorits.

A Balears, per primera vegada és possible un acord entre tres partits progresistes en pràcticament totes les grans institucions, sense la participació d’un llogater conservador. Ni la coacció ni la coartada que proporcionava UM serveixen ara com a excusa per no engegar polítiques valentes progressistes. L’escenari, però, és molt diferent; els actors, només en part. De com es moguin dependrà si l’etiqueta de (tercer) Pacte de Progrés tindrà sentit o si se n’haurà de cercar una altra.

Estam en un escenari de simetria entre iguals. Ja no hi ha un centre. Les diferències de vot i representació no ho justifiquen. No obstant això, aquí no s’ha donat un concurs postpartit en una plataforma electoral, com a Barcelona o Madrid, ni hi ha una figura senyera i independent que encapçali la nova política enfront de la vella, a l’estil de Manuela Carmena, Mònica Oltra i Ada Colau. És més, ja hi ha senyals que suggereixen la familiar lògica de càlcul i estratègia tradicional entre partits, cosa que podria reproduir un govern agregatiu més que associatiu i conduir a un pacte més que a un acord. A més, l’escenari econòmic és, en tots els àmbis –Balears, Espanya, Europa–, pitjor del que sembla, i treure endavant polítiques progressistes i recuperar el terreny perdut sense un cicle expansiu a favor i amb administracions endeutades com mai obligarà a tenir molta imaginació i coratge a l’hora de transferir, més que no augmentar, partides. Finalment, cal tenir en compte això que un enginyós tweet anunciava com la constitució imminent de l’Assemblea d’Hotelers, és a dir, l’oposició aferrissada d’una oligarquia local conservadora que, així i tot, fa front a una travessa del desert pel que afecta el PP. A diferència del passat recent, el coixí de suport popular i representativitat de l’esquerra avui és molt ampli, però ella mateixa s’haurà de creure la legitimitat que les urnes li han donat tant a l’hora de fer com a l’hora de resistir.

En definitiva, hi ha moltes qüestions obertes de les quals dependrà com es buida la incògnita dels acords d’esquerra. Potser l’única certesa és que el procés serà ràpid, que el temps polític s’ha accelerat i que els errors es paguen tot d’una.