23/7: Hereus de guerra

En l’Espanya d’avui les herències de la guerra civil cotitzen molt, emocionalment i políticament. Potser perquè la guerra no s’ha tancat mai amb un armistici, real o simbòlic. Per això es fan lleis de memòria històrica. Per això també, hi ha qui aplaudeix públicament la rebel·lió militar del 1936. Com que les herències són vives, hi ha qui se sent hereu dels vençuts i creu que això forma part essencial de la seva identitat política. I hi ha també qui se sent orgullosament hereu dels guanyadors i, per tant, hereu d’una victòria que considera font de dret (allò potser del legítimo derecho de conquista). Van començar i guanyar una guerra amb uns objectius i creuen que alguns són vigents. Per això en un acte públic del PP, entorn del 18 de juliol, un antic ministre manifesta simpatia per l’alzamiento nacional, amb l'aquiescència explícita de l’actual líder del partit. Perquè no estan parlant d’història. Estan parlant de política. Una herència no és tan sols una cosa que ve del passat. És un capital en el present. El PP es proclama així hereu d’un dels dos bàndols de la guerra. I hereu d’una victòria. Ho ha fet sempre, per acció o omissió. Però ara ho diu en veu més alta, perquè li han sortit competidors per a la mateixa herència.