26/3: Mur o camí

A Espanya, quan algú invoca la Constitució és per prohibir alguna cosa. Per prohibir, per fer callar, per impedir... La imatge de la Constitució espanyola és la d’una paret. No la d’un camí. Hi estem tan acostumats que ja ni ens sorprèn i hem deixat d’adonar-nos del profund contrasentit que això suposa. No ja el Tribunal Constitucional, els lletrats o la mesa del Parlament espanyol, quan treuen la pols de la Constitució, és per dir de què no es pot parlar. No es pot parlar d’amnistia, diuen. No es pot parlar del rei. No es pot parlar d’autodeterminació. En comptes de servir com el camí que ha de permetre parlar de tot –i després ja es decidirà el que consideri la majoria–, la Constitució ha esdevingut el mur contra el qual s’estavellen debats que la societat viu amb intensitat, que curiosament són exclosos del marc parlamentari. Aquesta setmana han considerat inconstitucional parlar de la llei d’amnistia. No està gens clar que la Constitució prohibeixi parlar-ne. Però està claríssim que la funció que el sistema polític espanyol ha atorgat a la Constitució és la d’eina de prohibir. Allò que en les democràcies plenes està concebut com un camí, en el sistema espanyol es fa servir com una paret. I el pitjor de tot, a ningú no li sembla estrany.