"El 90% de l’educació és cosa dels pares"

Com vas educar els fills? "Desitjàvem que fossin generosos i no egoistes". Un consell? "No donar-los tot el que demanen i explicar-los per què". Un altre: "Deixar-los la màxima llibertat" en funció de l’edat. "Intentàvem no ser rígids, si discutien, esperàvem que ho solucionessin ells mateixos". Més pensaments: "El noranta per cent de l’educació és cosa dels pares". "Crec que sempre els hem estimat molt i ens ho tornen amb escreix". I, encara, adreçant-se ara directament als meus germans i a mi: "Us hem donat bondat i honradesa: sou molt bons treballadors, respecteu les persones, sou valents (no tous ni bledes)". Són paraules escrites fa un temps a mà per la meva mare, la Mercè, de 86 anys, en un quadern sobre la seva vida que ara hem recuperat.

Naturalment, no li puc estar més agraït per com ens va educar. El pare, que ja no hi és, devia ser el que tendia a posar les idees i les normes, però la mare era la que s’arremangava, la que les flexibilitzava, la que era a casa, la que lidiava amb nosaltres, ens explicava contes, ens ajudava a fer els deures, ens feia pessigolles i massatges a l’esquena. Berenars, banys, jocs... Ens dedicava temps i ens donava afecte. Tot això també ho detalla. I tal com ho conta, ja es veu que tenia, i té, un acusat sentit comú i netedat de cor. I aquell do natural de confiar en els altres, començant pels fills. A més d'aquesta grandesa i humilitat, d’arrel cristiana, absolutament sobrera però bonica: "Demano perdó per totes les errades". Mare meva!

He transcrit aquest testimoni personal perquè sovint carreguem les tintes contra l’escola i els mestres, però el primer espai educatiu, i el més decisiu, és la família, el que passa entre les quatre parets de cada casa. A vegades sembla que això no compti. Molts pares i mares projecten la seva mala consciència o la seva impotència, a voltes justificada i fruit de realitats dures, cap als centres educatius. Crec que no s’hi val a simplificar dient que el problema és que avui dia els dos progenitors treballen. Això ja fa dècades que passa. La mare va treballar tota la vida i no precisament al costat de casa. De fet, va fer-ho al món educatiu: a les escoles Tàber i Edumar, a les quals va dedicar moltes hores i molta entrega. És evident que la conciliació entre la feina dels adults i l’educació dels infants és difícil: com a societat tenim un problema mal resolt. També és veritat que els permisos de maternitat i paternitat s’han ampliat, i que s’està avançant en la flexibilitat horària. El teletreball, tot i no ser apte per a tots els oficis, és un avenç que s’ha consolidat arran de la pandèmia.

Això no treu, esclar, la precarietat i l’estrès associat a molts llocs de treball. Hi ha, sens dubte, famílies que les passen magres i que, per tant, tenen objectivament menys possibilitats de dedicar temps als fills. A Catalunya, els alumnes en risc de pobresa s’han multiplicat per cinc en cinc anys. Si no arribes als mínims –sostre i alimentació–, la resta queda en un segon pla. No és estrany, doncs, que molts alumnes arribin cada matí a l’aula amb mancances i que, per tant, baixi el nivell general de coneixements, tal com mostren les proves de competències bàsiques. La pandèmia ha fet més patent aquestes desigualtats i aquests mals resultats.

L’escola no ho pot resoldre tot, però ha de contribuir a compensar aquest punt de partida tan perjudicial per als qui no tenen en l'àmbit familiar l’ambient desitjable: massa sols, mal atesos, mancats de referents i d’afectes. També és rellevant que, fora de l’horari lectiu, els que no reben una atenció adequada a casa puguin accedir a suport i activitats extraescolars de qualitat. En això també hi ha un decalatge entre famílies segons el nivell adquisitiu. L'educació reglada i en el lleure és crucial, però també ho és molt la familiar. I no tothom té la sort de tenir una mare com la Mercè.