Agustí Villaronga: L'èxtasi de la depravació

Sembla un artista del Renaixement que pinta frescos en capelles amagades. Una dimensió angèlica el manté efeb als 58 anys i li conserva intacta la mirada febrosa que sap traduir al llenguatge del cine l'èxtasi de la depravació i la puresa salvatge del primer cop.

Nét de titellaires, fill de pare orfe, de nen ja projectava imatges amb llanternes i capses de mistos. I d'adolescent va escriure a Rossellini perquè li ensenyés a fer de director, però es va haver de conformar amb un petit paper en la Yerma que Núria Espert feia voltar pel món.

Va aprendre a fer cine des de tots els oficis de la troupe : vestuari, estilista, director artístic. I la publicitat el va ensinistrar en els secrets tècnics de la màgia visual. Ho tenia tot per ser comercial però els seus fantasmes interiors el van empènyer a ser un director de culte, que vol dir maleït.

Té encara el gest tímid i insegur d'haver patit un rebuig constant. Fins fa dos anys era un geni incomprès i acabat que els productors acollien amb rialletes de conill. Ser fidel a ell mateix fent incursions suïcides en les regions més fosques ha estat a punt de tancar-li totes les portes.

Si al final trepitja la catifa vermella, no tindrà clar si aquesta tardana i inesperada connexió amb el gran públic premia que ja sap explicar-se o que s'ha resignat a diluir fins a dosis tolerables la força pertorbadora del seu univers.