Acabar amb la queixa

AUTONOMISME. Contra el que diu el tòpic, l’impuls de l’independentisme a Catalunya és acabar amb la cultura de la queixa. O, dit d’una altra manera, és el desig de formular la queixa definitiva, la queixa com a desenllaç i no com a fórmula permanent. Això sol ja és un canvi de paradigma, perquè durant les últimes tres dècades els partits catalanistes van viure còmodament instal·lats en una bombolla que era també un parany: a Barcelona, l’aposta per un autogovern real, combinat amb el rebuig a la independència (per impossible, per inviable, més que no pas per indesitjable); i a Madrid, un regeneracionisme pactista que els polítics espanyols sempre han considerat fenici, i que a Catalunya servia de base per culpar l’Estat de tots els problemes que ens assetjaven com a societat. Al llarg de tres dècades, aquest plantejament, que ara alguns enyoren pel que tenia de realista, no va servir ni per consolidar una autonomia plena (és a dir, transferència real de poder polític) ni per millorar el quadre emocional del mosaic peninsular. L’anticatalanisme no va minvar, ni va deixar de ser utilitzat tant pel PSOE com pel PP quan Pujol pactava amb el govern de torn. I a Catalunya, la constatació que l’autonomisme tocava sostre va alimentar l’independentisme, més madur tant en el seu contingut com en la seva retòrica, més atractiu per la duresa de la crisi econòmica.

ALTERITAT. En els últims anys, mentre a tot Occident l’extrema dreta guanya posicions i s’imposa el rebuig a l’ altre, una part molt important d’Espanya ha trobat en l’independentisme català l’excusa perfecta per afirmar-se i per descarregar les seves frustracions. La qüestió és que, a diferència del que passa a tots els països d’Europa, a Espanya l’ altre no és tant l’immigrant com un teòric conciutadà a qui no es vol expulsar, sinó assimilar-lo per la força. Els qui ens considerem de nacionalitat catalana -independentistes o no- som el principal objectiu de l’odi ètnic dels votants de Vox, del PP o de Ciutadans. Aquest paperot (l’intrús, el foraster) l’hem anat fent durant segles, abans en substitució dels jueus, ara en substitució dels estrangers. Espanya és un país on la xenofòbia és de caràcter intern, la qual cosa constitueix una evident contradicció. ¡Però resulta tan útil! Com es pot entendre, si no, que el Parlament d’Extremadura voti en favor del 155 a Catalunya? És un tristíssim exercici de populisme, un cas de manual d’utilització de l’enemic in/exterior. I no ha calgut que ho faci Vox: ho han fet els partits centrals de la política espanyola.

RESPONSABILITAT. I, a Catalunya, ¿estem vacunats contra aquesta temptació? Ben cert que no. El ressentiment pel trist desenllaç del Procés ha alimentat actituds verbals agressives, discursos rabiüts, potser més justificats perquè responen a una repressió real. Molts catalans, també els que tenen lligams emocionals amb Espanya, s’han sentit agredits i sobretot deprimits pel rebuig que els arriba de les seves terres d’origen. Per això és urgent i necessari que la nostra relació amb Espanya es basi en la llibertat i en el sufragi, ja sigui per assolir una separació endreçada o una adhesió consentida i mútuament respectuosa. L’independentisme, al cap i a la fi, respon a un desig de sortir d’aquest cul-de-sac que fa que els catalans no puguem considerar-nos subjecte polític; aquest fet és el que justifica la queixa continuada, sobre la qual és impossible construir cap projecte.

Més continguts de