Esmolet de paraules: 'Acció'

Amb els acords dels himnes i tantes paraules alades encara a l'orella, ens preguntem: i ara què? L'acció, guiada per la raó, és l'únic que tenim per fer real un futur somiat. Però ha de plantar cara al pitjor enemic, un que tots portem dins: la tendència al mínim esforç.

L'han covat desitjos i creences que han madurat fins a aquell punt dolç que fa dir: "Prou, ho faig!" Però quan l'impuls inicial clava la pala en la terra endurida pel pas dels anys, sent de cop tot de cants de sirena que entonen el "Vols dir que val la pena?"

Té un significat tan ampli i ambigu que és millor acotar-lo fent servir els seus antònims. Enfront de la passió , en què el subjecte no controla res sinó que és arrossegat pels seus instints, neix d'una voluntat lliure i responsable: humana en el millor sentit.

I a diferència de la contemplació , no es conforma fent una brillant interpretació del món sinó que té el ferm propòsit de canviar-lo. L'home d'acció és, doncs, un rebel que no troba la pau interior en la saviesa teòrica.

És una rebel·lia fàustica. Quan l'heroi de Goethe proclama que "en un principi va ser l'Acció" [no pas el Verb] neix la modernitat: la no-submissió a cap providència divina, a cap sang reial ni a cap veritat verbalitzada.

Parteix, doncs, de la creença que el destí, en bona part, el tenim a les nostres mans, i és en tot cas intolerable que estigui en mans dels altres. El món antic potser n'hauria dit supèrbia ( hybris ), però en ple segle XXI en diem, simplement, dignitat. Renunciar a l'acció és renunciar a equivocar-se: acceptar resignat l'eterna minoria d'edat.