L’EDITORIAL

Acord social per a la renda garantida de ciutadania

La reivindicació de la renda garantida de ciutadania ve de lluny i s’havia convertit en el cavall de batalla de les entitats socials, agrupades en la Taula del Tercer Sector i impulsores d’una iniciativa legislativa popular (ILP). Ha estat fruit d’una llarga mobilització i d’una laboriosa negociació multilateral. I, finalment, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, dilluns es formalitzarà un acord al qual després el Parlament haurà de donar forma de llei. Una llei que el Govern vol que entri en vigor al setembre.

L’acord suposa superar la renda mínima d’inserció, que fins ara beneficiava 29.000 persones, per arribar a un col·lectiu potencial estimat de 70.000 persones el 2020. Per tant, es passarà dels 173 milions d’euros que fins ara es destinaven a aquesta prestació a través de la renda mínima als 288 milions d’euros aquest any i als 585 el 2020. L’acord també permetrà situar com a beneficiària la persona i no la llar familiar. I, finalment, en el cas de les llars monoparentals, farà compatible rebre aquesta nova renda garantida de ciutadania amb l’entrada d’un sou inferior als 550 euros inicialment previstos, que creixeran fins a 664 el 2020.

Cal celebrar, d’entrada, l’esforç que totes les parts han fet per assolir aquest pacte, que arriba després d’uns anys de forta crisi, amb retallades en els serveis socials, alts nivells d’atur i una notable pèrdua del poder adquisitiu (avui també en donem les xifres: Catalunya és la comunitat on la baixada ha estat més marcada). El consens no ha sigut fàcil perquè, si d’una banda, tothom comparteix l’objectiu d’evitar situacions de pobresa, de l’altra, hi havia la por que prestacions d’aquest tipus poguessin desincentivar en alguns casos la incorporació al mercat laboral o, fins i tot, obrir el camí a algun tipus de picaresca. La casuística que finalment inclou l’acord conté elements de prevenció contra aquestes possibles disfuncions -per exemple, perdre l’ajut si es rebutja una feina- i, en canvi, garanteix uns mínims necessaris en un marc social i econòmic en què, malauradament, s’han consolidat bosses de pobresa. La renda garantida de ciutadania ha de ser, en aquest sentit, una mesura més, que no serà eficaç -i que fins i tot podria arribar a ser contraproduent- si no va acompanyada de polítiques educatives, sanitàries i laborals que incideixin en els col·lectius més vulnerables.

Més continguts de