Addictes a l’amenaça de l’Iran

Sense l’acord, es perden tots els canals de diàleg per comprometre l'Iran en l’equilibri regional

No hi ha partida més multitudinària que la que es juga al Pròxim Orient, on cada jugador busca guanyar encara que sigui amb joc brut i a costa dels altres. És la regió més intervinguda del món, on poders globals, regionals i locals es disputen la seva part del pastís, la supervivència o maximitzar influència. Moure una peça del tauler implica desestabilitzar el fràgil equilibri pel qual s’aguanta tot. És el que ha fet Trump en retirar els EUA del JCPOA, conegut com el pacte nuclear, acordat entre els membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i Alemanya, i l’Iran.

Considerat el principal èxit en política exterior tant de l’administració Obama com de l’acció exterior europea, el JCPOA va aconseguir després d’una llarga i complexa negociació refer ponts amb el bandejat Iran, contenir-ne l’amenaça nuclear i reequilibrar les relacions de poder regionals. De cop, Israel i l’Aràbia Saudita, tan enfrontats com estaven, van convertir-se en estranys companys de llit i no han parat d’esquinçar-se les vestidures en veure l’acostament entre el seu íntim soci americà i el seu principal rival regional.

Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, ha estat virulentament coherent en la seva manera d'abordar la qüestió iraniana, determinada per una fòbia que supera amb escreix la desconfiança de l’aparell de seguretat israelià. Volia tambors de guerra i, amb perseverança i un nou inquilí més afí a la Casa Blanca, els ha aconseguit.

Una satisfacció semblant obté el poder saudita, que ja ha promès compensar la pèrdua de cru iranià al mercat mundial. Deu pensar que la possibilitat de forçar l’Iran a renegociar el tractat incloent-hi els míssils balístics –que actualment són els que arriben a territori saudita per cortesia dels houthis iemenites, afins a l’Iran– o aïllar-lo de nou de l’escena internacional és una manera d’afeblir el seu rival. I altres monarquies del Golf, com Oman o Qatar, que han intentat navegar entre els dos pols enfrontats (recordem que la rivalitat sunnita-xiïta no és sinó una excusa identitària per federar simpaties entorn de dos pols polítics que es disputen el lideratge regional), potser ho tindran ara més complicat que mai.

Malgrat les sancions i les dificultats, l'Iran compta amb Síria, compartida amb els russos, i sabrà mirar més enllà d’Occident, cap a la zona eurasiàtica, on té bons socis comercials

D’entrada, els plats trencats els pagaran, com ja han fet fins ara, els sirians. Síria es converteix en el territori per excel·lència on es concentren totes les tensions regionals. On uns i altres es poden fer la guerra sense regles i després tornar a la seguretat de la llar. Síria, com també ho és el Iemen, és el territori de la guerra, i els terrenys de conflicte com el Líban o els Territoris Palestins són avui més vulnerables a l’escalada regional.

La victòria dels nous falcons de Trump, com John Bolton o Mike Pompeo, clarament alineats en la tesi del canvi de règim –un trencament de l’acord farà abaixar els pantalons a l’Iran o si no l’asfixiarà fins a caure sota la pressió de les sancions–, no només implica un retorn al desequilibri sinó que s’inscriu en una estratègia que no contempla la regió en conjunt, com caldria fer tenint en compte que tot està entortolligat. I encara pitjor: és una idea que, sense pla de contingència, es basa en una lectura errònia i superbiosa sobre qui és l’Iran. Malgrat les sancions i les dificultats, l'Iran compta amb Síria, compartida amb els russos, i sabrà mirar més enllà d’Occident, cap a la zona eurasiàtica, on té bons socis comercials. L’orgullós Iran tampoc renegociarà un tractat a la baixa i respondrà més enllà dels actes simbòlics de rebequeria antiimperialista, un xou només per a consum popular. A més, sense l’acord, l’Iran no té cap límit a la seva acció exterior i es perden tots els canals de diàleg per comprometre’l a l’equilibri regional.

La pilota ara és a la teulada d’Europa. Malgrat les conseqüències de la fractura transatlàntica, Europa té una oportunitat: erigir-se com una veu forta, única, coherent i cohesionada per continuar el procés amb l’Iran. En serà capaç en aquests 180 dies de gràcia que queden fins a desmantellar l’acord? Fa de mal pensar.

Els himnes de guerra sonen fort. Al cap i a la fi, una guerra en territori tercer passa factura limitada dins el país i desvia l’atenció d’afers de política interna que fan més mal, cosa que convé tant a Trump, com a Netanyahu com a Khamenei. Hi perden, sens dubte, els partidaris de la conciliació, del diàleg, els moderats. Hi perden ja, i molt, els civils sirians, iemenites, palestins, libanesos, iranians... Per a ells, aquest trencament és més incertesa, més violència i més risc nuclear. I mentrestant, la indústria armamentista ja es frega les mans.

Més continguts de