Adéu a House

Dijous ens acomiadàvem del Dr. Gregory House a Cuatro. Potser per sempre. L'extraordinari treball que han fet els guionistes en l'aprofundiment dels personatges permetia molts finals i tinc la impressió que van preferir no triar i oferir-los tots, l'un rere l'altre. Una correlació lògica d'adéus que culminen amb el que més convé al personatge i a la producció. A cada escena hi havia una resposta implícita a les múltiples preguntes que ens hem anat fent al llarg de les vuit temporades: sobre la seva capacitat d'estimar, si la seva crueltat té una finalitat o és un joc, sobre el que realment necessita i, sobretot, si podrà alliberar-se algun dia d'ell mateix o s'ha convertit en esclau de la pròpia infelictat. Interessant el House metafísic que indaga en les pròpies raons per triar el seu destí. Sobredosi de reflexió i deliri conversant amb ell mateix. Una bona síntesi del millor i el pitjor del personatge. Recargolat treball introspectiu del metge sobre la felicitat, l'amistat, les ganes de viure i el sentit de la mort per satisfer i tranquil·litzar l'ànima dels espectadors àvids de respostes. Es va establir un diàleg interessant entre House i cadascun de nosaltres. El misteri ha estat sempre el mateix: què és el que pot curar la infelicitat de House? Què pot posar remei a aquesta insatisfacció permanent que el rosega i el fa ser com és? De les vuit temporades em quedo amb el motiu pel qual me l'he estimat: perquè amb les seves frases sovint ens ha lliurat l'informe del nostre propi diagnòstic. I ens ha guarit una mica. No ha fet res més que evidenciar-nos la mateixa condició humana. Al final, amb el seu adéu tothom va tenir una dosi de consol: els més conservadors i els més radicals. Els més ingenus i els més enginyosos. La solució, de fet, ja ens l'advertia House en el primer capítol de la primera temporada. Potser ens hem resistit a creure'l. Però és que sempre acaba tenint raó.