Adéu, amor impossible
Hem conviscut durant molts segles. Un temps prou llarg per entendre que l'atenció, responsabilitat, respecte i coneixement necessaris pel nostre amor, si un dia van ser-hi, ara ja no sé on trobar-los. Avui les teves lleis no són les meves, pel que sembla la meva llengua no és digne del teu respecte i, per desgràcia, el desgast d'aquest nostre matrimoni posa en evidència que de fa temps poca cosa queda per dir-nos. Sense rancúnia. Adéu, amor impossible. Deixem enrere aquestes nostres ànimes trencades per tants anys de convivència asfixiant. Que els teus fills aprenguin i parlin només la teva llengua -ocupa't d'això que prou feina tindràs- però que els meus, a casa seva, lliures dels teus prejudicis injustificables, puguin aprendre la meva, la teva i les que calgui, per poder anar pel món comprenent els altres i enriquint-se de l'amplitud de mires que el coneixement de llengües ofereix. La teva poteta de xai degollat a fora, de portes endins són les dents corcades d'un llop en continua exhibició de coratge malentès. Però jo no sóc un porquet estúpid. Vam aprendre de les mestres de quan anàvem a escola, les que van lluitar durant anys per una escola digna i en català, que la consciència de saber-se lliure per desobeir ens va fer éssers humans un dia, i que el contrari, obeir al preu que sigui, és sempre motiu de vergonya, al mateix temps que de culpa i ansietat. Obeir l'irracional, l'estupidesa o la vexació és, en el millor dels casos, humiliant, perquè converteix la persona o el poble sotmès en despulles sense dignitat. Com deia Erich Fromm, l'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó.
La desobediència no solament em farà lliure a mi, t'obligarà a tu a viure sense aquesta dependència insana, i aleshores, lluny ja l'un de l'altra, estaràs en condicions de trobar per fi el camí cap a la teva pròpia llibertat.
