23/09/2011

Adéu excuses: depèn de nosaltres

1 min

Començar un dia parlant amb en Cabré i acabar-lo escoltant en Puyal és satisfactori, motivador i, això sí, molt poc relaxant: sempre en surts amb deures. La gent ambiciosa et provoca plaer, i a la mínima que bades t'encomana l'autoexigència. Són tan hiperresponsables que regalen novel·les o pregons cuidats fins al més mínim detall, però mai no és de franc: t'interpel·len a aixecar el teu llistó. Et miren als ulls i apel·len a la responsabilitat personal. Un dany col·lateral de la crisi és que molts ciutadans se senten alliberats de ser-ne causants i exclamen, cofois: que ho arreglin els culpables. Puyal pensa que "no sempre tota la culpa és dels altres". Assegura, per exemple, que si perdéssim la llengua seria responsabilitat nostra. Tot depèn de nosaltres, exclama. Cabré ho entoma i fa gran i viu el català buscant l'excel·lència escrivint-lo. Tots dos apel·len de manera obsessiva a l'esforç propi i aliè, però no com una tradició o sacrifici malaltís. Com una eina, l'única amb garanties, per arribar lluny. L'esforç amb causa i horitzó de qui sap que tot és a les seves mans i no es perdonarà decebre ni decebre's. Al davant, talent, intel·ligència i generositat. I al darrere, persistent, l'amenaça de la culpa. Si no hi arribes no busquis excuses. El perfeccionista té pocs moments de felicitat, però els que té són acollonants (Guardiola dixit ) i ens en genera molts a nosaltres. Només els podem dir gràcies.

stats