Afinant

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLes causes justes. El pitjor servei que es pot fer a una causa justa és defensar-la amb mals arguments. D’això ja en parla sant Tomàs d’Aquino blasmant la mala apologètica! “Els arguments coixos fan que els infidels es riguin de la fe”. Tanmateix, la causa justa no deixa de ser-ho pel fet de ser mal defensada, o mal exposada, o fins i tot propugnada per persones que la traeixen amb llur conducta -i aquest és el cas més greu, ja que s’hi barreja l’emotivitat, el “pathos”. Cal una gran dosi de discerniment i un gran coratge moral per saber refusar uns mals arguments i malgrat tot no renegar d’una causa justa. Hom s’arrisca a veure’s arrenglerat amb els estrafolaris que la defensen amb tant poca traça. I és freqüent l’actitud dels que no s’atreveixen a propugnar una actitud, una veritat o un punt de vista, només perquè els que ho fan son uns poca-soltes. La ponderació -que el “Fabra” defineix com “l’equilibri entre dues forces”- deu ser la virtut que ens hauria de facilitar el navegar entre aquests esculls. I, a fe, que és una virtut que avui no abunda gaire entre nosaltres.

Llei de vida. És propi d’un ésser viu, el renovar-se constantment. Però també ho és el ser fidel a si mateix. Un cirerer, posem per cas, si és viu, serà cada any diferent, traurà constantment brancada nova i anirà canviant de forma... Però serà sempre un cirerer i el mateix cirerer. L’Església és un ser vivent. El cos de Jesucrist. I per això no li escau l’immobilisme del que no té vida, ni pot deixar de ser ella mateixa. Com la vida, és progrés constant i conservació fidel del seu ésser. Vet aquí perquè els cristians ens sentim pregonament incòmodes quan se’ns vol encasellar amb les - mandroses- etiquetes del “progressisme” o del “conservadorisme”. En la mesura en què ens esforcem en ser fidels al nostre ésser cristià, ens veiem obligats a ser “progressistes” i “conservadors” alhora.

L’amor és comprensiu. Hi ha una manera molt subtil de mancar a la caritat -és a dir a l’amor- . Consisteix en considerar-se massa fàcilment ofès o injuriat. Quan ens queixem, per exemple, de que algú ens ha menyspreat, inevitablement, i al mateix temps, acusem a algú de menyspreador. Per això sant Pau ens alliçona que tinguem un “amor comprensiu” i descriu l’amor cristià com aquell que “tot ho suporta”. Aleshores no correrem el risc d’ofendre al que, potser, no tenia cap intenció de menysprear-nos.