Àfrica, oportunitat per a Europa?

Dirigents com Abiy Ahmed han prioritzat perseguir la corrupció i estabilitzar i democratitzar la política

A l’Àfrica subsahariana, del 2010 al 2014, van tenir lloc nou canvis de govern sense violència. Del 2015 al 2019, 26. Dels 49 caps de govern del 2015 en queden 22 el 2019. La política, i no la força, arriba a l’Àfrica.

Cinc estats, Etiòpia, Angola, Sud-àfrica, República Democràtica del Congo i Nigèria tenen prop de la meitat de la població de la regió, que està al voltant dels 1.200 milions de persones, i quatre d’aquests estan entre les cincs economies africanes més grans. Els seus governants, Abiy Ahmed, João Lourenço, Cyril Ramaphosa, Félix Tshisekedi i Muhammadu Buhari, s’han desvinculat de les pràctiques autoritàries dels seus predecessors i han prioritzat perseguir la corrupció i estabilitzar i democratitzar la política.

El 1990 una generació d’activistes i revolucionaris va arribar al poder en aquests països i tots van evolucionar cap a l’autoritarisme. Arribats al poder gràcies a l’exèrcit, van ser incapaços de transitar a la democràcia, la integritat política i l’honestedat econòmica. Els nous líders han estat nomenats en general via eleccions. La seva credibilitat es deriva de la seva voluntat declarada de reforma. L’ànsia de la ciutadania de més transparència i més igualtat és una palanca per evitar derives reaccionàries. La política dels EUA, França i el Regne Unit a l’Àfrica ha estat, fins ara, no arriscar en favor dels reformadors. La voluntat de reforma d’aquests nous líders hauria de promoure, per part d’Occident, una política més activa en suport del progrés.

Etiòpia té uns 100 milions d’habitants. Les eleccions del 2015 les va guanyar amb frau el partit de govern. La revolució de la gent al carrer va fer caure el govern el 2018 i va portar Abiy Ahmed al poder. La seva política ha estat audaç: va alliberar milers de presos polítics, va fer la pau amb un enemic secular d’Etiòpia com és Eritrea i va privatitzar empreses nacionals ineficients. El primer ministre ha esdevingut molt popular... però l’elit en el poder de l’ètnia tigrinya recela d’unes reformes que els fan perdre poder. Hi ha conflictes socials que han generat 3 milions de desplaçats interiors.

Dos Santos va controlar Angola més de 40 anys. D’origen marxista, va gestionar el país en benefici propi. Va nomenar successor Lourenço, el seu ministre de Defensa. I Lourenço ha canviat el país: ha establert noves relacions amb els EUA i l’antiga metròpoli, Portugal, i ha combatut la corrupció de la família Dos Santos. Però no ha fet net, no ha trencat els vincles amb la Xina, que s’ha beneficiat del petroli angolès i ha generat un deute nacional que condiciona l’economia. Si les reformes de Lourenço funcionen, Angola, amb 30 milions d’habitants, té un futur prometedor per les seves reserves minerals i de petroli.

Ramaphosa va substituir Jacob Zuma el febrer del 2018 quan el Congrés Nacional Africà el va obligar a dimitir per corrupció. Ha guanyat les eleccions el maig del 2019 i té quatre anys per corregir la ineficàcia i la corrupció. S’ha compromès a portar inversió estrangera per valor de 100.000 milions de dòlars en els propers 4 anys i a revitalitzar l’economia d’un país que és ric en recursos. Sud-àfrica és ara membre del Consell de Seguretat de l’ONU i presidirà la Unió Africana a partir de l’any que ve. És l’únic estat africà del G-20. Si Ramaphosa és capaç de netejar la corrupció, la riquesa del país i la formació de la població pot fer-li ocupar el lloc que no hauria hagut de perdre després d’acabar amb l’apartheid seguint la política de pau i reconciliació de Mandela.

Tshisekedi va ser declarat vencedor en unes eleccions de pulcritud dubtosa. Per governar necessita el suport del partit de Joseph Kabila, antic autòcrata. Ha alliberat presoners polítics i ha començat a revitalitzar l’economia de la República Democràtica del Congo, país de recursos immensos, segon del món després de Rússia en reserves hidràuliques. Si Tshisekedi és capaç d’erradicar la inseguretat de l’Ebola i combatre la corrupció, podria beneficiar-se de les exportacions de minerals per redreçar l’economia. El programa reformador seria factible i l’estabilitat estaria assegurada.

Buhari és un antic general de l’exèrcit nigerià. Va guanyar les eleccions del 2015. Les eleccions del 2019, que el mantenen en el poder, han tingut una baixa participació, del 35%. Ha estat malalt i uns mesos fora del país. El seu vicepresident ha governat en la seva absència, ha combatut el mercat negre, ha devaluat la moneda per fer desaparèixer la dualitat del canvi real i oficial, i ha gestionat un país gran, d’uns 200 milions d’habitants, i ric, de manera discreta. Hi ha possibilitats que Nigèria sigui governada de manera neta i eficaç a partir de les eleccions del 2023.

La diagnosi sobre l’Àfrica subsahariana que feien recentment Judd Devermont i Jon Temin a Foreign Affairs (“ Africa’s democratic moment? ”, juliol del 2019) és aclaridor i conclusiu.

La regió creix en PIB al 3%, amb l’excepció d’Etiòpia, que creix al 7%, i la República Democràtica del Congo, al 5%. Sent, com són, països subdesenvolupats, el creixement és insuficient. Cal fer polítiques que reforcin i consolidin les institucions públiques fent-les més transparents i eficaces. L’estabilitat política portarà la inversió externa necessària i el complement de la tecnologia que permeti la industrialització d’uns països que per progressar han de deixar de ser simples exportadors de primeres matèries.

El 69% de les exportacions dels estats membres de la UE queden a la Unió, mentre que a l’Àfrica només el 17% del que exporten els estats queda a la regió. Aquest índex marca el camí a seguir: creixement del consum intern i millora de les rendes de la població. Occident hauria d’orientar la seva presència al continent perquè aquesta possibilitat es converteixi en realitat. No és la política que ha seguit la Xina. Europa, per proximitat i presència, i també els EUA, tenen l’oportunitat de fer-ho, en benefici propi i d’Àfrica. En contrapartida, els governs africans han d’estabilitzar i democratitzar els seus règims polítics. Es donen les circumstàncies perquè els uns i els altres ho facin.

Més continguts de