22/03/2015

Aïda, Tristany i Isolda

3 min
A l’entrada del Liceu, una dona protestava contra el director de l’orquestra, Valeri Gergiev, que dóna suport a les agressions russes a Ucraïna.

Teatre Principal.- Hi ha moltes més raons per repetir un espectacle que les argumentades ahir a L’observatori, com és per exemple, i en el cas que ens ocupa, que hi hagi un canvi en el repartiment. I en el cas d’Aïda, el primer dia va ser María Luisa Corbacho l’encarregada d’interpretar Amneris, mentre que a les següents funcions ho va fer Ildiko Komlosi. Però l’estrella del muntatge en qüestió, amb José Ferreira Lobo com a director musical i Francisco López de director artístic, és Tamara Wilson, en el paper d’ Aïda. Tan sols aquesta circumstància fa que s’ho pagui tot plegat, perquè si atomitzem l’espectacle hi va haver algun moment per sortir corrent del teatre Principal. Sobretot el primer dia, morosa la direcció musical i pel que fa a la direcció artística i l’escenografia, que lògicament no va canviar gens ni mica, per oblidar: escaletes, rampes i projeccions al fons de l’escenari, ara sí, ara no, aleatòriament, sense cap raó de ser argumental, que tot plegat tan sols fa nosa, principalment la gentada, tothom, en l’escena final, que tampoc no es manté argumentalment. Pel que fa al cor el primer dia, com la mateixa orquestra, va ser un petit desgavell. Com a exemple, ni un cop aconseguiren acabar una sola intervenció tots alhora, per no parlar de les veus que es podien distingir perfectament, fins al punt que es podien assenyalar amb el dit alguns dels causants, circumstància que no va millorar en aquest punt el tercer dia, mentre que l’orquestra hi va posar més intensitat, ritme, amb la qual cosa apaivagà l’esquinçada. Tampoc hi ajudava Albert Montserrat, en el paper, ni més ni menys, que Radamés, del qual gosaria a dir que divendres va cantar un dels pitjors Se quel querrier io fossi! que mai s’ha sentit al Principal. No és menys cert que al tercer acte va millorar ostensiblement i que va tenir una intervenció correcta. Però hi va haver coses bones, molt bones, com la ja esmentada Tamara Wilson, que tan sols es pot qualificar d’autèntic luxe sentir-la cantar en directe. Memorables totes les seves intervencions, encara que destacaria el Qui Radamès verrà... O patria mia, uns aguts i filatis de primer nivell, que deixava la resta de situacions negatives en el prestatge de l’oblit. Per sort Aïda, de Giuseppe Verdi, té molts més personatges que Radamés, com per exemple Amonasro, el rei d’Etiòpia, pare d’Aïda, interpretat amb solvència, veu rotunda, sòlida i bona presència per Javier Franco; o Ramfis, el gran sacerdot, que va cantar Ivo Stanchev, més líric que pur, però així i tot va fer un personatge amb bons resultats. I ja per acabar, cal parlar de les Amneris, no menys fonamentals en el fet que el conjunt aconseguís molt més que un aprovat; de fet, tan sols es pot qualificar de notable la intervenció de la mezzo mallorquina, ja internacional, María Luisa Corbacho, que com sempre va estar a l’altura de les millors, perquè ella és una de les millors, amb una tessitura que li permet assolir un bon nombre de registres. I el dia de l’estrena no va ser una excepció. Magistral. Tampoc no va estar gens malament la mezzosoprano hongaresa Ildiko Komlosi, amb la qual cosa val a dir que pel que fa a les veus solistes aquesta producció es pot qualificar de memorable.

Gran Teatre del Liceu.- Que ningú no pensi que hom pensa que tot allò de fora és més bo que el que feim aquí. Per exemple, parin atenció, el Tristan und Isolde que va dirigir al Gran Teatre del Liceu ni més ni menys que Valeri Gergiev al capdavant de la seva orquestra, la del Teatre Mariinsky de Sant Petesburg. Cert que les expectatives eren infinitament superiors. Idò no hi va haver sort, gairebé tot va sortir tort, sobretot pel que fa a la part de les veus, en què tan sols va destacar la mezzosoprano Iúlia Matotxkina en el rol de Brangäne, mentre que el Tristany de Robert Gambil va quedar en no poques ocasions completament tapat per l’orquestra. Tampoc no va fer el pes la soprano Larisa Gogolevskaia en el paper d’Isolda, per la qual cosa hi va haver algunes desercions tot just acabar el segon acte, el que hauria de ser el moment àlgid de la història d’amor i que va ser plana, insulsa, sense passió, fins al punt que hi va haver algunes escridassades de protesta que varen fer que Gergiev no sortís a saludar i cares de circumstàncies entre els solistes. Millor el tercer acte, amb l’excepció dels dos protagonistes, i el que havia de ser un dels grans esdeveniments de la temporada va ser finalment una decepció.

stats