19/12/2014

Aixecant el nivell

2 min

Esperanza Aguirre, Arcadi Espada i Ana Rosa Quintana. Fa pena tan sols parlar-ne, però és significatiu del panorama públic espanyol, tant pel que fa als mitjans com pel que fa a la política. Representa que estem parlant de tres personatges rellevants en l’opinió pública i publicada del Regne d’Espanya. L’espectacle que varen oferir entre tots tres no podia ser més depriment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Arcadi Espada va de Julio Camba, però el pobre no arriba ni a César González-Ruano. Esperanza Aguirre va de Margaret Thatcher, però la pobra no arriba ni a Marine LePen. Ana Rosa Quintana va d’Oprah Winfrey, però no arriba ni a ninot de guinyol. Què en pot sortir, d’una combinació com aquesta?

Doncs una calamitat, com era de preveure. Arcadi Espada, ideòleg de la ultradreta espanyolista, va voler exercir de periodista independent i va interpel·lar Aguirre sobre la seva famosa tocata i fuga davant de la policia a compte d’un aparcament irregular en ple centre de Madrid. I la presidenta del PP madrileny, i antiga presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, no es va arronsar: “Vostè què vol, matar-me a trenc d’alba?”

És curiós com aquesta ultradreta ha agafat per costum anar-se’n retòricament cap amunt, fins i tot entre ells. Un retreu una infracció de trànsit i la rèplica que obté ja fa referència a execucions de matinada. Es veu que ho porten al subconscient. De rerefons, Ana Oprah Quintana fa cridets no se sap ben bé de què, si d’admiració o de consternació. Tot plegat només convida a sortir corrents.

Se’ls menja tant la demagògia que no se la poden estalviar ni entre ells. Necessiten cridar l’atenció, dir-la més grossa que ningú, fer-se notar, muntar el número. Sigui quin sigui el tema, han de deixar la seva petja de repulsió. I el més curiós és que encara n’estem pendents, suposo que per la curiositat que susciten els fenòmens paranormals. Hi ha gent que es diu periodista, com la tal Ana Rosa o com Mariló Montero, que viu de donar veu a aquests espècimens. I ells surten a la palestra i fan el que s’espera d’ells.

No és res personal contra Espada, Aguirre o Quintana, tres persones a qui tinc el gust de no conèixer, ni ganes. Si només fossin ells, mira, rai. Però la immundícia que representen s’ha fet insuportablement general a les televisions espanyoles, així les privades com les públiques. Potser és per això que alguns de cada dia més preferim no fer zàping, no fos cas que ens trobem a la cara un enèsim enfrontament de King Kong contra Godzilla, d’aquests que ofenen el més elemental enteniment humà. M’estimo molt més veure cada nit una pel·lícula de zombis, que aporten molta més intel·ligència. Afusellaments a l’alba, diu algú que en sap alguna cosa, per treure’s del damunt una multa de dos-cents euros. I l’altre fent de gall de corral, mentre la presentadora fa de lloca fingidora. El més lamentable és que n’estiguem parlant. Un altre dia que discuteixin sobre els toros o la reialesa. Esperem amb candeletes el teu pròxim llibre, Ana Rosa. I el teu, Arcadi.

stats