L’EDITORIAL

Això va de convivència

Avui l’ARA va de convivència. És un tema que vam escollir fa mesos, a principis d’estiu, molt abans del moment polític que vivim, quan vam començar a preparar el diari per al Dia Internacional de la Infància. Llavors vam proposar a les escoles i els instituts barcelonins del districte de Sants treballar aquest tema tant per escrit -per al concurs de microrelats que vam fer- com amb dibuixos, per il·lustrar el diari que avui teniu a les mans. La convivència, esclar, és un tema universal i inesgotable. La humanitat ha progressat gràcies a la capacitat de col·laborar que tenim els éssers humans. Sols, aïllats, no hauríem anat gaire lluny. Junts podem fer i hem fet grans coses: on no arriba l’un, arriba l’altre; cadascú aporta el que sap fer millor. Però aquesta capacitat de sumar no sempre ha estat plàcida i, al costat de grans assoliments -científics, tècnics, econòmics, culturals...-, també s’han produït i se segueixen produint guerres i conflictes de tota mena. Perquè, en efecte, la convivència, que és el que ens fa forts com a societat, el que ens fa éssers socials, no sempre és fàcil.

Aquests últims temps ho estem experimentant a Catalunya. La situació política ha creat una tensió més gran del normal. Fa uns mesos teníem el convenciment que aconseguiríem gestionar la diversitats d’opinions sobre el futur de Catalunya de manera pacífica, cívica i respectuosa. Crèiem que en ple segle XXI, dins d’Europa i en un entorn democràtic, ningú traspassaria cap línia vermella que enverinés la convivència. Per desgràcia, ens vam equivocar. Per això avui té més sentit que mai dedicar un diari a la convivència, al respecte a les opinions dels que no pensen com nosaltres. Conviure en societat vol dir acceptar la diferència: de pell, de llengua, de cultura, d’idees, d’interessos, de sentiments. Sovint és tan fàcil dir-ho, escriure-ho o dibuixar-ho -com avui fan els nens i nenes al diari- com difícil dur-ho a la pràctica en el dia a dia, a casa, a la feina.

Sigui com sigui, des de l’ARA no defallirem a l’hora de contribuir a cohesionar la societat catalana al voltant del valor de la convivència. No defallirem a l’hora de donar suport a les escoles d’aquest país, exemplars en aquest sentit: perquè la convivència s’aprèn, s’educa. I no defallirem quan es tracti de denunciar aquells que malmeten la convivència creant conflictes allà on no n’hi ha. És en el respecte mutu on realment ens juguem el futur col·lectiu.