Això no és una guerra (i menys de llengües)

L’aparell judicial s’ha posat en marxa per convertir una votació pacífica en delicte violent. Això no hi ha qui ho aturi. Però la indignació que això provoca no la podem convertir en el nostre únic marc mental. No la podem traslladar, per exemple, a la llengua i l’escola.

Hi ha qui voldria convertir la societat catalana en una pugna permanent, problematitzar-ho tot, tensionar-ho tot: el Parlament, l’economia, l’escola... El terreny està adobat, hi ha hipersensibilitats ferides. La dinàmica amic-enemic és fàcil d’instal·lar. No hi caiguem. Si algú vol una guerra, que no ens hi trobi. L’única resistència heroica possible ha de consistir a no veure enemics, sinó conciutadans. Una cosa és denunciar, i mobilitzar-se, amb tota la fermesa cívica i política que calgui, contra un Estat profundament arbitrari i endèmicament refractari a la diversitat, i una altra de ben diferent, i contraproduent, és assenyalar el veí que no pensa com tu. Això és fer real la tan profetitzada fractura.

És molt fàcil caure en aquesta dinàmica perversa, que no saps com però va enverinant la convivència, ens va fent intolerants, agres. Ens porta a veure el món en blanc i negre, bons i dolents. I arriba un punt que veiem fantasmes arreu. Ho hem comprovat aquests darrers dies amb el document per posar al dia la normalització lingüística a l’escola. Els nervis estan a flor de pell. A les xarxes, molts han creat un nou enemic a casa. Afortunadament, les entitats de llengua i educatives han estat prudents.

Ningú té la vareta màgica per fer avançar l’ús social del català, que és la llengua feble, minoritzada. No hi ha dubte que els darrers anys ha retrocedit. Les dades són incontestables. Però és que entre el 2001 i el 2008 van arribar 1.200.000 immigrants en un context en què el castellà segueix sent dominant, tant socialment com legalment.

Tot plegat ha coincidit, a més, amb l’intent barroer de trencar el consens lingüístic forjat en la Transició per revertir el càstig històric al català durant el franquisme. Cs ha fet molta feina per enverinar aquest consens, amb resultats, tanmateix, escassos: el 2016, d’un milió i mig d’alumnes, només hi va haver 113 peticions d’escolarització en castellà. I aquest any el Defensor del Pueblo tan sols ha rebut 28 denúncies per adoctrinament. Ridícul.

Ja ho sé que per a alguns el consens lingüístic de la Transició ha estat un autoengany que ha consagrat un letal i desigual bilingüisme diglòssic. Però si l’alternativa és el conflicte obert, hi tenim massa a perdre. Malgrat Cs, la sortida és generar un nou consens. Sense renunciar a la denúncia, el català no pot ser percebut com un problema, com una víctima, com una queixa permanent. Ha de ser una oportunitat, un enriquiment, un tresor a descobrir. És de tots i el volem per a tots. Com deia aquesta setmana la demògrafa Anna Cabré, ha de ser entès com “un tret identitari suau, de lliure elecció”. I perquè algú decideixi parlar (o no parlar) una llengua ha de tenir l’oportunitat d’aprendre-la.

La demagògia contra el consens lingüístic no s’ha de combatre ni des de la por paralitzadora ni des de la reacció indignada. Potser toca tornar als orígens: “En català, sisplau”. Ho recordeu? I fer confiança en l’escola, en els mestres, donant-los, això sí, noves eines, més recursos, més autonomia, més cobertura legal... No se’ls pot deixar sols. Amb més o menys encert i mà esquerra, això és el que hi ha rere el document lingüístic de la conselleria. Com també hi ha el fet evident que ningú vol renunciar al castellà. I que tots volem més anglès per als fills. L’escola ha de fer possible tot això. Cosa no gens fàcil. Però el més curiós és que ho està fent. I es tracta que ho pugui fer millor.

Més continguts de