Això no ha anat bé (o sí)
La història va estar a punt de convertir Artur Mas en un president més. La història pot convertir Artur Mas en el president que obri els llibres d'història del futur. On rau la diferència? L'endemà de les eleccions de l'any 2003, Mas va entrar al Palau de la Generalitat aplaudit per centenars de persones i pensant que seria president. Pocs dies després es constituïa el primer tripartit i això va ser el millor que li hauria pogut passar al Mas persona i al Mas polític. Aquell Mas hauria estat un pèssim president. Per què? Perquè tothom l'hauria tractat com el nen que ha heretat el negoci del pare sense haver trepitjat la botiga. I ell hauria notat aquest pes i això l'hauria encongit. I l'antiga Convergència hauria fet molta pressió i no haurien deixat pas als Recoder, Santi Vila, Bel i companyia. I el PSC, Esquerra i IC l'haurien destrossat perquè llavors estaven molt forts.
Mas se'n va anar a casa pensant que allò era molt injust. "Han entrat a casa, i ens han obert els armaris de la cuina", va clamar Marta Ferrusola. Però el país necessitava aquella tramuntanada. I necessitava que aconseguís ser president un senyor que va arribar d'Iznájar amb una caixa de cartró lligada amb cordills. No ho dic jo, ho dirà la història. I mentrestant, Mas va endurir-se. I va aprendre. I va guanyar-se la legitimitat. I així fins al moment actual, en què la història li ha donat una oportunitat. I ho ha fet quan políticament, emocionalment i personalment viu el seu moment. I aquella caricatura del "Guapo! Gràcies!" ha donat pas a un president que cada dia més catalans se senten seu. Fins i tot els que reconeixen no haver-lo votat mai.
Ningú sap com acabarà tot, però una cosa és segura: Artur Mas és conscient del moment que vivim i està disposat a pilotar-lo, afrontant les conseqüències. La història ha posat a les seves mans la possibilitat de ser el líder que el país necessita.
