Ajudem José Montilla
La culpa és nostra. No tenim mà esquerra. Els estem fent sentir insegurs. No els donem eines. Tanta intel·ligència emocional que figura que tenim i ara resultarà que potser no escoltem prou atentament el programa del Gaspar Hernàndez, L'ofici de viure , dedicat a "creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat". I no em diguin, ara, que l'Hernàndez ha agafat el títol precisament d'un llibre de Cesare Pavese i que tots sabem com va acabar Cesare Pavese. No m'ho diguin perquè no estem parlant d'això. Estem parlant d'una altra cosa. José Montilla ha dit a TV3 que "els dictadors són grans aficionats als referèndums". Ens ha dit franquistes i se n'ha tornat cap al Senat.
Per si algú no se n'enrecorda, José Montilla va ser president de la Generalitat. Eren altres èpoques. Aleshores, per exemple, quan algun espanyol s'ofenia i feia un boicot als productes catalans tots nosaltres acotàvem el caparró (ell el primer). I ho fèiem perquè sempre hi havia algú que ens deia allò que es diu a les dones maltractades: "Alguna cosa deus haver fet. El deus haver provocat". Actualment José Montilla té el càrrec suprem, sacrificat i enigmàtic de senador.
I on vull anar a parar? Vejam. ¿No els sembla sospitós que tants demòcrates ens titllin de franquistes, de nazis i de caníbals només perquè volem fer un referèndum? ¿No s'han preguntat si aquests insults no amaguen en realitat una carència? Doncs esclar que l'amaguen. No ens volen deixar fer el referèndum perquè no volen que descobrim la veritat. Als espanyols els és impossible de pronunciar les m finals. Per a un espanyol un álbum és un albun , un pódium és un podiun i un referéndum es un referéndun . Si en lloc de dir referèndum en diguéssim referéndun el referèndum els semblaria tan normal com els ho sembla als britànics. O als suïssos, que en fan un al mes.
