04/02/2015

Ajudeu l’home confús

3 min
Ajudeu l’home confús

Juliol del 2014. Vam sopar. Gener del 2015. Vam sopar. Què ha canviat? Anem a l’estiu. Diuen que “pel juliol, ni dona ni caragol”. Això escrivia cada juliol Salvador Dalí a Picasso. Es poden entendre moltes coses sobre la creació i l’esperança de vida dels gasteròpodes. Juliol, tothom quiet. Fa calor com si una manta de dos tones et caigués a sobre. Els gelats es desfan a la velocitat de Speedy González. 8 adults i 4 nens. Els grills fan de guàrdies i ordenen el trànsit de la nit. Hora perfecta per a un crim. Zas. Un punyal a taula. Un dels nens arrenca a plorar. El meu amic ho confessa: votarà Podem. Vot interruptor: creu que si pitja el botó nuclear naixerà una nova arcàdia. Votant del PSC. Però no ha volgut mai saber res dels socialistes espanyols. Vol destruir els bancs amb motoserra i penjar no sé quanta gent. Vol violència i estat del mandrejar: que treballi qui vulgui i tururut violes. La taula crema. Tothom coent-se com caragols a la llauna: cinc sobiranistes, un estoic-hedonista-escèptic i un del partit de les musaranyes a la parra. La majoria sobiranista apaga el foc amb digestius de colors. La nit és una copeta riallera. Tendra és la nit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

HIVERN. FEBRER. 2015. “Sol matar més el febrer que el carnisser”, recull la relació epistolar entre el corder i el conill. Calefacció. Taula gelada: es pot fer patinatge d’incerteses. 8 adults i 4 nens. El votant de Podem continua amb el seu commutador atòmic. Però ara amb mode Guerra Freda. Somriure ullals canelobre de gel. L’estoic-hedonista-escèptic i el del partit de les musaranyes a la parra viuen al mateix lloc. Els cinc sobiranistes rellisquen i es foten trompades a la pista. Punxen amb el tovalló i es freguen amb la forquilla. De primer plat mengen lioneses que han gratinat al forn i de postres orella de xai carbonitzada. A l’hora de marxar el nen d’uns marxa amb els pares dels altres. Vaguen per la nit com esquimals i pingüins cercant un iglú ni que sigui d’estufa catalítica. La confusió regna al sobiranisme de taula. Reactor d’al·lucinació de cogombres en conserva. Ningú sap què passa i això és el que passa. Tothom té cara d’obrir la boca de nenet quan et fan l’avionet i entra tot: com més llegeixen, com més veuen, com més els diuen que els diuen que els diuen més marejats estan. Només sé que no sé res, tot i que sembla que ho sé tot. Filosofia cara de paella estampada a la cara. Zen sota zero.

ÉS EN AQUESTS MOMENTS que veiem totes aquelles criatures de la confusió que coneixem des de sempre. Aquell senyor que els seus avantpassats devien estar aquí des dels teràpsids. Aquest senyor amb prou feines parla castellà. Bé, aquest senyor és neofranquista. A aquest home ja li pots explicar el que vulguis que té una macedònia mental que no l’arregla ni dos mil litres de pinya colada. Treballador, honrat, disciplinat i et defensa els sobres del Partit Popular com si fos una partida de botifarra. També veiem la noia de trenta. Comercial que li vendria fins i tot una closca nova a un caragol. Literalment: no sap ni qui és el president de la Generalitat, ni el del govern espanyol. No sap res. Aquests dies no sabia ni on podia consultar si a les zones que anava a vendre nevaria. Cert. Però la gestió dels seus vestits, bosses, supera els algoritmes de cerca de Google. I ara molts sobiranistes es pregunten si van camí de convertir-se en ells. ¿Els molts mutaran al costat del pocs? ¿I aquests pocs s’acabaran convertint en molts? Gènere clàssic a Catalunya. La resposta pròximament a les seues pantalles. Torna Indiana Jones. Aquell moment buscant el Sant Grial. Precipici. No hi ha terra per anar a l’altra banda. I creua. Fe. L’estan esperant a taula. Perquè ja ens ho va ensenyar el filòsof de la religió catalana Francesc Pujols: “La vida és com un coit, una gran confusió de cames”.

stats