Ajuntament de Barcelona: menys diners per a la cultura

Els programes culturals propis competeixen entre ells per repartir-se un pressupost minso

Dissortadament l’Ajuntament de Barcelona no considera la cultura un element central de la seva política i prova d’això és la rebaixa de pràcticament un 5% dels recursos que hi destina per a l’any 2018. Només 15 mesos abans una de les primeres accions de l’acord de govern entre Barcelona en Comú i el PSC va ser incrementar el pressupost de l’Institut de Cultura de Barcelona un 11% i situar-lo a la ratlla del 5% del pressupost municipal, la qual cosa és un percentatge homologable al de les principals ciutats europees. És curiós que això passi quan es posa al capdavant del departament una persona a qui es confereixen grans esperances i que ha contribuït de manera rellevant a estructurar el discurs dels comuns. És cert que l’Ajuntament ha hagut d’aplicar ajustaments derivats de reduccions fiscals obligatòries però, malgrat tot, els recursos disponibles són superiors als de l’any 2017, la qual cosa vol dir que es fa una retallada innecessària en un dels àmbits més febles de la ciutat.

Actualment parlar de cultura a Barcelona s’ha convertit en matèria delicada, especialment si ho relacionem amb qüestions econòmiques. Per a una part important dels opinadors que envolten el món dels comuns la majoria dels continguts culturals, i especialment aquells que generen mercat, són implícitament comercials i no haurien de rebre suport públic o n’haurien de rebre menys. Per contra, aquelles propostes que s’expressen en termes comunitaris i que tenen d’antuvi el segell d’educadores haurien de rebre un suport més gran. Que les primeres siguin majoritàriament autosuficients i les segones dependents de les ajudes públiques no és especialment rellevant.

Potser hauríem de plantejar-nos què és el que cal fer directament i iniciar un procés de col·laboració real amb la iniciativa socioprivada per tal de protegir el que és irrenunciablement públic

Els criteris sobre les virtuts educatives d’una proposta cultural són molt relatius. És més fàcil, per contra, reconèixer el caràcter eminentment comercial d’un projecte i val a dir que, com a norma general, aquelles activitats culturals que tenen com a principal objectiu fer negoci no haurien de rebre subvencions a fons perdut. Però la qüestió que ens hauria de preocupar no és aquesta, atesa la distribució de la despesa cultural barcelonina.

Mes del 90% del pressupost de cultura de l’Ajuntament es destina a activitats pròpies, a subvencions als grans equipaments dels quals té la propietat o la comparteix amb altres institucions i a despeses de funcionament. Menys del 10% es destina a subvencionar projectes privats i una part majoritària d’aquests recursos s’adreça a projectes clarament socials i educatius. En realitat, les transferències a projectes que podrien esdevenir sospitosos de comercialitat no sobrepassa el 2% del pressupost cultural. No és gran cosa, francament.

Però la raó última per la qual Barcelona no hauria de reduir els pressupostos culturals és una altra. Els grans equipaments, que són en última instància els instruments sobre els quals hauria de pivotar una política cultural veritablement educativa, malviuen hipotecats per les despeses estructurals sense pràcticament recursos per endegar un projecte raonable d’activitats. Aquesta no és una responsabilitat única de l’Ajuntament, però renunciar a solucionar-ho implica malbaratar l’autèntica raó de ser d’aquests grans centres culturals.

L’ICUB ha esdevingut, amb els anys, un gran centre de producció pròpia de projectes culturals. En el seu ADN no hi ha vocació de coproductor ni tampoc una sòlida experiència en la cogestió externa de projectes. El seu concepte del que és públic es fonamenta en la gestió directa, de tal manera que la Mercè, el Grec, els festivals literaris, la Festa de la Llum, el Cap d’Any o el programa Districte Cultural, entre altres activitats, no comporten l’empoderament real d’estructures socials o privades que amb el temps puguin esdevenir sostenibles amb la mateixa o, fins i tot, més eficiència sociocultural i amb una vocació pública similar. Entès d’aquesta manera, els programes culturals propis (inclosos els equipaments grans o petits) competeixen entre ells per repartir-se un pressupost minso que aquest any, a més a més, baixarà. Potser hauríem de plantejar-nos què és el que cal fer directament i iniciar un procés de col·laboració real amb la iniciativa socioprivada per protegir el que és irrenunciablement públic.

La reducció del pressupost de cultura quedarà silenciada pel pes enorme que tenen les despeses pròpies, però el mapa cultural de la ciutat quedarà una mica més rosegat i això, ara que els serveis públics estan amenaçats per una competència privada ferotge (i aquesta realment sí que ho és), no és una bona notícia.

Més continguts de