Al final Orwell tenia raó
L’acumulació de distopies a les pantalles té un motiu industrial -és un gènere atractiu per a un segment de població procliu a subscriure’s a un servei de streaming - però, sobretot, està motivada per una certa angoixa davant el moment històric. En un temps de crisi com el que vivim és normal que es disparin les especulacions sobre el rumb que pren ara mateix aquesta cosa voluble i capritxosa anomenada humanitat.
Diria, a més, que estem canviant de paradigma dominant. Les dues grans distopies literàries del segle XX són les de George Orwell ( 1984 ) i Aldous Huxley ( Un món feliç ). És a dir, el control social per la coerció feixista o per la sedació consumista, respectivament. Fins a principis dels anys 80 el record de la Segona Guerra Mundial era prou fresc perquè 1984 fos la faula referent. La que ens alertava del perill del totalitarisme autoritari. Acabada la política de blocs, i amb el boom del capitalisme alegre -tallagespes per a tothom!-, semblava que era Huxley qui s’imposava: l’adotzenament s’aconseguia regant amb bitllets, música de ball i molta droga. 57 channels (and nothin’on), que cantava aquell.
Però vet aquí que aquesta era de presumpta felicitat -per a una elit, àmplia però elit- toca a la fi. La Xina s’estableix com a superpotència sense abandonar l’autoritarisme. Trump guanya als Estats Units. Bolsonaro al Brasil. Vox obté 52 diputats a Espanya. The handmaid’s tale segur que no hauria atrapat el públic com ho ha fet si s’hagués emès en el primer any d’Obama. És el retorn d’Orwell. Com The man in the high castle. I Black mirror és al mig: alguns episodis parlen de la narcotització per pantalla, però l’element feixista hi és present en moltes entregues. Westworld també començava com un Huxley -un paradís artificial on es podia matar i cardar sense la nosa d’haver de considerar els altres, gràcies a uns sofisticats robots-, però a mesura que avança la trama el component autoritari es comença a fer present i sembla que la vigilància perpètua d’Orwell s’obri camí.
Fins i tot l’última temporada de Peaky Blinders coqueteja amb la reinterpretació de la història: hi apareix Oswald Mosley, fundador de la British Union of Fascists, interactuant amb aquesta versió ficcionalitzada del cèlebre grup criminal. Tot plegat, una excusa per rescatar algunes de les seves frases reals -plenes de llenguatge d’odi i menyspreu racial- i veure com, en realitat, polítics ben contemporanis fan servir tècniques i discursos populistes com els que apareixen a la sèrie.
El pèndol, doncs, ha tornat a canviar de sentit. Ben retrobat, Orwell. Passa, passa, abans no ens vegi ningú.
