Al llindar de la porta

Els filòsofs Emmanuel Lévinas (1905-1995) i Jacques Derrida (1930-2004) ens van ajudar a pensar a fons la noció d’hospitalitat i ara poden il·luminar les lògiques i les pors que s’activen davant la possibilitat d’acollir un refugiat a casa, sobre la qual molts europeus han conversat darrerament.

M’explicava una amiga fa pocs dies: “Si cal, estic disposada a acollir un refugiat a casa, però m’agradaria que passessin tres coses: que jo pogués fer un petit càsting als candidats i seleccionar-ne un amb qui congeniés; que se’m digués quant de temps s’estarà a casa meva; i que establíssim clarament quines responsabilitats tinc jo cap a ell més enllà de parar-li un llit”. Dient això demostra ser generosa, d’una banda, i sensata, prudent i previsora, de l’altra. Vol assegurar-se que les coses surtin bé, tant per a ella, potencial amfitriona, com per al potencial hoste.

Derrida, prologant les reflexions de Lévinas, va distingir entre l’acolliment que està en joc en una invitació i el propi d’una visitació. Quan invitem algú, preveiem i preparem tot allò que, si descuidéssim, ens faria estar intranquils. Sabem a l’hora que vindrà i qui l’acompanyarà, li preparem amb cura el sopar i endrecem el menjador, ens vestim d’una manera que ens faci sentir a gust. I, quan arriba, se sent ben acollit perquè percep que li hem fet lloc i no ens fa nosa. En la visitació, en canvi, algú d’un altre món arriba inesperadament i, allà on ens troba, interromp el que estem fent. La seva presència ens incomoda i, sovint, fastigueja, perquè no havíem previst que vindria, ens fa anar malament i no podem estar per ell tant com es mereix.

Per a Derrida l’hospitalitat té a veure amb aquest segon tipus d’acolliment: la irrupció de l’altre que trasbalsa el nostre temps i el nostre espai i que, malgrat tot, acollim en la seva irreductible singularitat sense condicions, ni càlculs, ni càstings. L’arribada d’un fill és un cas especialment il·lustratiu en aquest sentit: sol anar tenyida d’una certa por perquè s’acull amb els braços oberts algú desconegut i imprevisible que trastocarà irreversiblement el nostre espai i temps.

Derrida ens posa cara a cara amb el fet que l’hospitalitat completa no és només impossible en la pràctica, sinó també en la teoria. Com dèiem, qui sap quan arribarà l’hoste no està sent realment hospitalari, perquè en prepara la vinguda creant un guió que no deixa lloc per a la manifestació de l’estranyesa de l’altre. Però qui no sap quan arribarà l’hoste tampoc no es comporta de manera totalment hospitalària, perquè no ha tingut temps de fer-li lloc. L’hospitalitat completa és, doncs, impossible. Heus aquí la paradoxa: només és hospitalari qui no ho és del tot.

Així, Derrida ens ajuda a revisar el somni de la integració total. Li ensenyarem la nostra llengua, li presentarem els nostres amics, li mostrarem la nostra ciutat perquè ell se senti com a casa i nosaltres no ens sentim amenaçats per la seva diferència. Ens sembla que li faríem un favor si aconseguíssim esborrar la seva estranyesa i dissoldre’l, fondre’l en el col·lectiu en el qual s’integra. Derrida ens recorda que l’arribant s’acosta asimptòticament, però que mai no acaba d’arribar del tot -i és que algú és mai del tot a algun lloc?-, i que pretendre que parli perfectament el nostre llenguatge implicaria anul·lar-lo.

L’hospitalitat va associada a un determinat llenguatge corporal, ens recorden aquests pensadors. Com ens imaginem a nosaltres mateixos al llindar de la porta de casa davant d’un desconegut que ens demana passar? Si l’amfitrió no somriu davant de la sorpresa, és senyal que el que arriba no és benvingut. El somriure temorós i tímid de l’hoste també és significatiu: és una forma de demanar perdó per ser tan inoportú. Al seu torn, el somriure de l’amfitrió deixa entendre, d’una banda, que l’altre és automàticament perdonat i, de l’altra, que cal que l’hoste el perdoni perquè no ha tingut temps de preparar-se com pertoca.

Aquesta és l’hospitalitat que hem de desitjar: una hospitalitat imperfecta en què tant l’hoste com l’amfitrió es disculpen per estar-ho fent malament i respecten que l’altre es comporti de maneres tan sorprenents com imprevisibles. En última instància, ja ningú té clar qui és hoste i qui amfitrió.

Per més remota que ara mateix sigui la possibilitat d’acollir un refugiat a casa, independentment de si mai s’arriba a materialitzar, aquesta possibilitat posa damunt la taula amb una intensitat especial una qüestió fonamental de la teoria ètica contemporània i ens permet identificar allò que, sense adonar-nos-en, en pensem i, més conscientment, decidir si rectificar-ho o no.