El futur del treball a Catalunya

Les polítiques públiques han de facilitar que la ciutadania s’empoderi

El futur del treball a Catalunya / DAVID BORRAT

El futur del treball és, indubtablement, un dels desafiaments que més angoixes suscita arreu del món avançat econòmicament, en el debat públic i a escala individual. La globalització, que ha generat tant de creixement a escala mundial, ha resultat tenir impactes molt diferencials segons els països, i ha castigat els de salaris alts per a les feines poc qualificades. A més, ha distribuït els guanys molt desigualment, beneficiant desproporcionadament les rendes més altes. L’explosió de la digitalització, que ja ha entrat plenament en la robotització i en la intel·ligència artificial, està destruint llocs de treball de remuneració i qualificació baixa però també mitjana i alta, sense que els nous llocs de treball que es creen siguin tants com s’esperava ni puguin ser aprofitats per part dels que han perdut o poden perdre els seus. En canvi, els guanyadors en la digitalització tendeixen a ser, de nou, petites minories que poden concentrar molta riquesa. En poques paraules, el creixement econòmic ja no és garantia de creació de llocs de treball. No garanteix que siguin molts, ni bons, ni els crea al lloc on s’està vivint.  

Transformacions estructurals de tanta transcendència obligarien a grans programes compensatoris finançats amb recursos públics per evitar reaccions irades o desesperades de parts importants de la població. Lamentablement, tant la globalització com la digitalització i les seves conseqüències han facilitat extraordinàriament, ja sigui per la tecnologia o ja sigui per la desregulació, la competència fiscal entre els països i la multiplicació de paradisos fiscals, fins i tot dins de la Unió Europea. Les administracions públiques acaben fiscalitzant cada cop més les classes mitjanes assalariades que sovint no són les beneficiades pel creixement econòmic. Les recaptacions fiscals tenen dificultats per créixer. L’enriquiment és fiscalment líquid. 

Com hi reaccionem? Les polítiques públiques han de facilitar que la ciutadania s’empoderi el més aviat possible amb el potencial de creixement i enriquiment de la globalització i de les noves tecnologies. No hi ha manera de resistir el seu impacte si no és utilitzant-les, dominant-les i difonent-les. Les societats avançades que estan reaccionant millor davant del nou marc d’amenaces i oportunitats són les que no neguen els canvis sinó que intenten liderar-los. Les societats nòrdiques i moltes de les més avançades de l’Europa central en són bons exemples. També ho són algunes societats orientals. Totes elles tenen en comú que van apostar a fons per l’educació i per la recerca. Entrem aquí en un espai en què les polítiques públiques solen ser decisives.  

Un tret comú a les societats que estan transitant millor cap al nou món del treball és l’aposta decidida per la universalització de l’educació a tots els nivells

Pel que fa a l’educació, un tret comú a les societats que estan transitant millor cap al nou món del treball és l’aposta decidida per la universalització de l’educació a tots els nivells. Quan parem atenció al que això implica veiem que el que dona rendiments socialment més alts és la universalització de l’educació en els primers anys de vida. Les llars d’infants i l’ensenyament preescolar són crucials i haurien de ser la gran prioritat, el nou repte col·lectiu. La universalització educativa a les edats primerenques empodera la ciutadania del futur, compensa les desigualtats inicials de renda i educació, i ho fa millorant la cohesió social i les desigualtats de gènere i d’origen. En la franja on l’escolarització ja és obligatòria cal millorar la qualitat real (no la simple producció de títols) de tots els centres amb l’objectiu d’universalitzar les oportunitats i d’evitar reproduir les diferències.

En l’escala de rendibilitat social, després ve la universalització de l’educació quan s’acosta la integració al món laboral.  En aquest cas, també és més rendible començar per l’educació més propera al món del treball (la formació professional), que sol oferir més i millors oportunitats a la joventut amb més riscos d’exclusió social. L’educació superior ha de prioritzar proveir la joventut d’empoderament tecnològic, crucial per no perdre el tren de les bones oportunitats laborals i professionals.

Aquestes reflexions tenen conseqüències en la priorització de la despesa pública, que s’han de concretar pressupostàriament. Certament, el benestar de la ciutadania requereix moltes altres despeses, però si abandonem la priorització de la universalització educativa, focalitzada en els primers anys de vida, en la qualitat formativa per a tothom i en la transició cap al treball, no tindrem futur o el tindrem trencats socialment per divisòries profundes en la capacitació individual.