16/11/2016

Trump, Clinton i la globalització

3 min
Trump, Clinton i la globalització

Afinals del 1988 vaig començar una estada postdoctoral als Estats Units. Pocs dies després d’arribar-hi vaig sentir a la televisió el discurs de cap d’any -i de comiat- del president Ronald Reagan. A Espanya -i a tot Europa- deien que era un vell que no hi tocava. Tothom el menystenia. Però el que jo vaig sentir i veure va ser un president amb força, entusiasme, una retòrica brillant, engrescador, que podia convèncer i liderar tot un gran país. Passats els anys es va anar reconeixent que Reagan havia estat un gran president, amb qui molts no van coincidir, però que va canviar els EUA i tot el món, i que va influir poderosament en la reorientació dels seus adversaris polítics, els demòcrates.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara ens ha passat el mateix amb el recentment elegit president Trump. Tothom l’ha ridiculitzat a Europa, però els ciutadans del seu país l’han elegit i molts dels que l’han votat ho han fet convençuts i entusiasmats. L’error del referèndum del Brexit s’ha repetit: les enquestes no han sabut copsar el canvi que s’estava produint a l’opinió pública. És el mateix canvi i respon a les mateixes causes. Més val que ens mirem de cara què està passant.

Trump ha recollit les queixes contra la globalització. Nosaltres pensàvem que els EUA eren guanyadors de la globalització. Doncs no ho són tots. Hi ha molts ciutadans dels EUA que s’han fet immensament rics amb les oportunitats de la globalització. Però molts més s’han empobrit i molt. ¿Podien comptar amb Hillary Clinton per corregir la globalització? No. Hillary Clinton és l’esposa del president que més ha defensat i promogut la globalització i qui més ha fet per desregular el sistema financer. Les desgràcies de la crisi financera de la qual estem lentament sortint s’originen en reformes desreguladores de l’era Clinton. Ara sabem que van ser un desastre complet. Els grans acords promotors de la globalització comercial són de l’era Clinton, i Hillary Clinton ha estat defensora dels acords regionals de lliure comerç. Encara que al llarg de la campanya electoral ha matisat el seu suport, ha quedat clar que ella havia estat creient i impulsora del lliure comerç. Com a economista no puc estar-hi més d’acord. Però, com podia Hillary Clinton ser creïble com a correctora de la globalització? No ho era. Ho hauria estat molt més Bernie Sanders. No és consol que vint premis Nobel d’economia defensin Clinton i critiquin Trump, per més raonable que pugui ser la seva argumentació. Trump n’ha deixat anar de tan grosses que l’opinió econòmica il·lustrada pot no haver tingut cap impacte sobre els electors.

Les queixes contra la globalització s’assemblen a la dreta i a l’esquerra, però l’esquerra no ha estat electoralment convincent a l’hora de formular-les, mentre que la dreta sí. És possible que la dreta combini millor que l’esquerra la crítica a la globalització amb la defensa de la identitat. L’esquerra socialdemòcrata, laborista al Regne Unit o liberal als EUA, ha estat desreguladora i globalitzadora. Tony Blair va fer seu el gir ideològic de Margaret Thatcher i Bill Clinton el de Ronald Reagan. S’ha hagut d’esperar a Theresa May i a Donald Trump per assistir al veritable enterrament del canvi neoliberal de Thatcher i Reagan. No l’ha enterrat ni l’esquerra ni l’extrema esquerra, sinó la mateixa dreta, els mateixos partits conservador britànic i republicà nord-americà que el van veure néixer i triomfar. Això ens ha de fer pensar molt i ens hauria de treure unes quantes benes dels ulls.

Quines són les benes que no ens deixen veure què passa? Són moltes, especialment vinculades a temes d’identitat, però ara esmentaré un exemple, fill de l’acumulació de clixés de correcció política, molt arrelats ideològicament però que no responen en absolut a la preocupació per assegurar el benestar de la nostra ciutadania. L’exemple de què parlava, ben central en l’èxit de Trump i del Brexit, és que la regulació de la immigració és un d’aquests tabús. En general, els països avançats del món (des del Canadà fins a Austràlia i Nova Zelanda passant per Suècia i Dinamarca) regulen i seleccionen els seus immigrants i atorguen drets polítics, socials i econòmics amb una cura extrema, però nosaltres no. El mateix s’ha esdevingut als països on els votants d’esquerres han passat a votar partits de dretes davant de la incapacitat de les esquerres de reconèixer que els seus diagnòstics no lligaven amb els problemes que els seus ciutadans pobres demanaven resoldre. Caldrà reconèixer, tant des dels partits polítics com des de l’opinió experta, els nostres errors de diagnòstic si volem tenir alguna veu en el món que està venint.

stats