Barcelona, Brussel·les i les llistes independentistes

Catedràtic de la UPFJunts o separats? És el tema candent de cara a les properes eleccions municipals, que ja condicionen tota la vida política catalana. Cal recordar que la legislació protegeix, en el cas de les eleccions municipals, la llista guanyadora. S'hi poden formar coalicions en contra, però han d’obtenir la majoria absoluta, cosa que no és gens fàcil. No n’hi ha prou amb la majoria relativa. L’experiència del que ja va passar a les eleccions del 21 de desembre passat, quan Ciutadans va ser la llista més votada a molts municipis, justifica la necessitat d’aconseguir llistes alternatives que puguin guanyar. A ciutats com Barcelona i a moltes de les ciutats catalanes de més de cinquanta mil habitants, els resultats de les eleccions municipals solen donar una fragmentació important que fa molt difícil construir majories absolutes. Per defecte, guanya la batllia el/la cap de la llista més votada.

I ara on és el problema? En el camp sobiranista ERC vol anar sola. Ho fa perquè aspira a guanyar en molts municipis. També ho fa perquè vol tenir les mans lliures per pactar aliances de caràcter molt diferent. Ambdues consideracions són molt respectables. Cada municipi és tot un món i tanta diversitat justifica tenir llibertat d’acció política. En canvi, a l’espai de Junts per Catalunya es multipliquen els moviments per promoure candidatures unitàries. Però no ens hem d’enganyar: ERC no les acceptarà tret que fer-ho li reporti un benefici polític o no fer-ho li suposi un cost polític alt. L’efecte de qui és cap de llista compta molt. A les eleccions municipals el coneixement dels candidats i candidates és més gran. Forçar unitats electorals generalment no funciona. És més eficaç presentar bons candidats. ERC ja ho ha fet a Barcelona i ara es tracta de veure què faran els altres segments polítics independentistes.

Però les eleccions europees són diferents. A Brussel·les, que és lluny, però molt ben comunicada, fins i tot informativament parlant, els diputats independentistes no poden somiar a condicionar el govern de la Comissió. Només poden aspirar a promoure la causa dels catalans. Per promoure-la, tinc la certesa que cal anar tots junts. Si no, esdevenim invisibles. En les darreres eleccions europees l’espai d’ERC va aconseguir dos escons (de 54 en joc, al districte electoral espanyol), i el de CiU, dos més. Si no es planteja l’ambició de formar una llista única de l’independentisme, què poden obtenir? ¿Tres escons cada espai polític? Quina notícia serà i com es llegirà? Es veuran des de Madrid? I des de Brussel·les? Conceptualment, si hi ha dues llistes independentistes separades i en competència, totes dues fracassaran. Seran un certificat de defunció de les ambicions independentistes catalanes durant anys. En futbol diríem que seria un gol en pròpia porta. ¿I si no aconsegueixen més que els mateixos dos diputats que ja tenen? No serà un fracàs encara més gran? Quins arguments podran defensar la divisió?

L’única solució políticament eficaç quan es va lluny de casa és emparar-se en la unitat. Dona la millor imatge del tot i de les parts. És l’única possibilitat de mobilitzar els propis votants, que és el màxim desafiament de les eleccions europees. L’ampliació de perímetre es pot aconseguir a les eleccions municipals amb bons candidats, però no a les europees, que són més polítiques i on els electors premien l’ambició i la coherència, però són més abstencionistes. La unitat és la que permet aconseguir un resultat que pugui brillar, almenys davant dels altres partits que es presentin al districte electoral espanyol. El districte electoral únic espanyol permet aconseguir un excel·lent resultat si hi ha una forta mobilització electoral de l’independentisme. Els mínims de vots que s’han d’obtenir per aconseguir representació premien llistes que puguin obtenir molts vots i castiguen les que en guanyen pocs. A les europees no ens hi juguem el sentit polític d’un govern sinó la imatge col·lectiva de Catalunya. Després de més d’un any pendents d’Europa, dels seus tribunals, dels seus mitjans de comunicació, de la reacció dels representants de les seves institucions, sabem que Europa ens importa molt. Amb tot el que ha representat i representa Europa per a Catalunya i per a l’independentisme català, hem de ser seriosos: si anem separats a Brussel·les vol dir, en definitiva, que no volem prou la independència. Cap victòria d’un segment de l’independentisme sobre un altre servirà per a res, només debilitarà el conjunt sense beneficiar la part. Anar junts no garanteix la independència, per descomptat, però no afebleix sinó que enforteix el perfil internacional de la causa dels catalans.