Carta a Fernando Grande-Marlaska: 'Tres en un: Zoido, Millo i Soraya'

Tots els que aposten pel diàleg haurien d’estar preocupats

El govern Rajoy va encarar el conflicte català, la tardor del 2017, amb la seva Santíssima Trinitat: Soraya, Zoido i Millo. Observo, senyor Marlaska, que ara li han encolomat tot a vostè: tres en un, Pare, Fill i Esperit Sant, ministre únic per a Catalunya, perquè no quedi cap dubte que això és senzillament un problema d’ordre públic.

Si la ministra de Justícia ha exercit de notària major del Regne al Valle de los Caídos, a vostè li toca fer un paper semblant, però a Catalunya. Tant de bo l’Estat tractés el govern de la Generalitat amb el mateix respecte que tracta la dictadura. I als independentistes, amb la cura amb què es refereix als franquistes. Nostàlgics del règim, hem sentit aquests dies, com si això fos una activitat més de Yo fui a EGB. Total, que a vostè, senyor Marlaska, li toca viatjar dia sí dia no a Barcelona i comparèixer, com a notari major, per donar fe de possibles incidències. La llàstima és que només el sentim consignar els policies ferits, com si les quatre persones que han perdut un ull, els centenars de lesionats o els periodistes atacats no fossin ciutadans d’aquest estat.

Només es preocupa pels policies, només els visita a ells a l’hospital, i després el president en funcions del govern espanyol viatja a Catalunya i reprodueix exactament el mateix esquema: Via Laietana, Sant Pau i torna a marxar cap a Madrid. Si del que es tractava és d’aixecar la moral a la tropa, ¿vol dir que no hauria sigut millor que, en comptes de Pedro Sánchez, hagués vingut Marta Sánchez? Ja va anar a cantar als soldats espanyols a la Guerra del Golf i, tenint en compte que ara ha ampliat repertori, fins i tot hauria pogut interpretar, davant de la comissaria de Via Laietana, la seva versió de l’himne espanyol.

Amb tot això, amb les banderes espanyoles que veiem a les furgonetes de la Policia Nacional, amb els selfies que es fan al final de la jornada, amb l’explosió patriòtica amb què són rebuts els policies que tornen a casa, amb les entrevistes que Susanna Griso fa a les dones d’aquests agents, es va creant un relat, potser fins i tot involuntari, que s’intervé a Catalunya com aquell qui actua a l’Iraq. Tots els que aposten pel diàleg haurien d’estar preocupats de veure que és el mateix govern espanyol qui encara aquestes setmanes de protestes amb la dialèctica de nosaltres i ells, deshumanitzant els que surten al carrer i emparant unes actuacions policials que, en molts casos perfectament documentats, haurien d’avergonyir els seus responsables polítics. 

P.D. La sensació és que les policies, totes, són molt difícils de governar. Que ni els casos més greus es poden investigar a fons. I que els ministres o consellers d’Interior han de vigilar molt què fan i què diuen, si no volen que tot el cos se’ls giri en contra. Però no haurien d’oblidar que són ministres o consellers de tots els ciutadans.

Més continguts de