Carta a Jaume Plensa: "La cara és cultura, és escultura"

Aquest dissabte s’inaugura al MACBA una exposició de la teva obra dels últims trenta anys

Aquest dissabte s’inaugura al MACBA una exposició de la teva obra dels últims trenta anys. Una retrospectiva i una introspectiva per viatjar cap a l’ànima d’un dels nostres artistes més universals. La porta d’entrada és la teva cara, la que ha dibuixat Alex Gallego per acompanyar aquesta carta.

Observo la teva cara i m’interrogo, no tant sobre el meu rostre com sobre la meva vida. L’art, com a mirall. Qui soc? Qui som? La cara, com a obra d’art que ensenyem als altres i ens amaguem a nosaltres. La cara, com a escultura portàtil que passegem per l’espai públic. La suma de totes les nostres cares individuals seria la cara d’una comunitat. Les escultures de rostres que tens repartides per mig món són un dels emblemes de la teva obra. Per bé que a l’exposició del MACBA no n’hi trobarem gaires, què transmet la teva cara?

Un sentit elevat de l’estètica –el blanc de la barba, el negre de la roba i el gris de celles i cabells–, tota una gamma cromàtica que expressa la voluntat de fer una contribució individual a una idea de bellesa col·lectiva. El civisme d’una barba retallada pèl a pèl, enfront del cinisme. També s’hi veu, al teu rostre, un punt de resignació cap al món exterior i el desig de buscar un refugi tranquil, en pau, per poder dur una vida menys crispada. És una cara que no té pressa, que convida a mirar-te-la a poc a poc.

El rostre d’un home que no se sent forçat a somriure perquè li estiguin fent una foto, que et mira als ulls sense ni un bri d’arrogància. És una cara interrogativa, una cara que pensa. Hi ha, en aquesta closca teva, rodona i rotunda, una certa profunditat que, acompanyada d’uns ulls transparents, conviden a explorar el món interior que, des d’aquest dissabte, exposes a Barcelona. La boca tancada, silenci, parlar només quan convé. L’austeritat del conjunt és gairebé monacal. No voler el que no necessites, destriar el que és important d’allò que sembla imperiosament (i anecdòticament) urgent.

La presència de les ulleres diries que és paradoxal, en una persona que mira més cap endins que cap enfora. Potser s’han de dur ulleres, també, per explorar ànimes a través de l’escultura. Acabo amb el front, amb aquestes dues arrugues que el travessen com si fossin onades d’un cervell que va i ve sense parar. Era un joc, trobar el que em transmetia una cara com la teva, una cara més, una cara com tantes que veiem cada dia. Era el joc previ a la visita a la teva exposició.

P.D. Una mostra que ens permetrà conèixer la teva obra a aquells que, com jo, vam descobrir un estiu de fa deu anys a Chicago que aquella impressionant videoescultura de la 'Crown Fountain' era obra d’un artista català, de nom Jaume Plensa.

Més continguts de