Carta a Pat Millet: 'Els diners, els Millet i la felicitat'

José Manuel Lara ja ho va tenir clar, molts anys abans que el teu germà Fèlix Millet saquegés el Palau de la Música. T’oferia cinc milions de pessetes perquè expliquessis la teva vida de pel·lícula. Hem hagut d’esperar que tu ja no hi fossis per poder-la llegir, gràcies a un llibre extraordinari del periodista Jordi Panyella (Angle Editorial).

Es titula La vida amarga de les flors, i tu, Pat Millet, hi apareixes a la portada, el dia del teu casament, amb 19 anys, vestida de Pertegaz, amb una mirada i una ganyota que ja semblen intuir tot el que et tocaria viure. Estaves a punt de casar-te amb el marquès de les Franqueses, un home deu anys més gran que tu, que per seduir-te havia fet un vol rasant amb avioneta per sobre de la finca dels Millet, a l’Ametlla del Vallès, saludant-te amb un enorme llençol blanc. Aquella boda s’acabaria com el rosari de l’aurora i encara t’esperava un segon matrimoni pitjor, que et va portar cap a una vida de delinqüència, difícil de predir per a algú que ho ha tingut tot des del bressol.

Jo recomanaria a tothom que llegís aquest llibre i a Netflix o la HBO els diria que convertissin la teva vida en una sèrie. El 1944, quan neixes, el teu pare dona tres dies de festa a tots els seus empleats. La nena que creix acompanyada pel personal de servei, amb uns pares que no donen l’abast d’actes i viatges, i uns germans molt més grans, que ja fan la seva. La nena que el xofer de la família porta amb Mercedes a la casa d’estiueig. La noia que, als 18 anys, es rebel·la: prefereix un 600 abans que una festa de posada de llarg. La infidel, en un temps en què per a la dona estava tipificat com a delicte d’adulteri. La que ho enamora tot, la que viu de forma atropellada, la que finalment pot treballar de periodista, la que es queda sense les seves filles i la que el segon marit ordena matar, amb la sort que qui rep l’ordre, en comptes de disparar, li regala un osset de peluix que es diu Bubu i que l’acompanyarà tota la vida.

He pensat en tu, Pat, aquest cap de setmana que el Banc d’Aliments organitza el Gran Recapte. No sabem qui són les persones que es beneficiaran del menjar que es reculli, però tendim a creure que són gent que ja han nascut en la pobresa més extrema. No té per què. Al tram final de la teva vida –quan ja s’havia destapat l’escàndol del Palau– vas poder menjar gràcies a l’ajut de Càritas. Quin greu no haver-te conegut en vida i quina sort no haver crescut, com tu, en una família de l’alta burgesia catalana. “Només els que hem nascut rics sabem que els diners no fan la felicitat, que més aviat la prenen”. Paraula de Pat Millet.

P.D. I tot això, amb una ombra que t’acompanya, la del teu germà Fèlix. A pesar del mal que et va fer personalment, tu ets la persona que més costat li fa i a qui ell li demana que l’ajudis a morir. Hi ha en aquest llibre una mostra d’amor fraternal i de perdó, al final de la vida.