Carta a les Marxes per la Llibertat: 'Les autopistes seran sempre nostres'

Ordre i anarquia, d'això va també aquest moviment transversal

La història posarà les Marxes per la Llibertat de l'octubre del 2019 al lloc que els correspon. Centenars de milers de persones de tot Catalunya han arribat caminant a Barcelona, formant retencions humanes a les principals carreteres d'accés a la capital. Els carrers seran sempre nostres i, per uns dies, també ho han sigut les autopistes.

L'èxit gegantí d'aquestes caminades ha agafat amb el peu canviat, fins i tot a molts adeptes a la causa, disposats a enriure's de qualsevol mobilització convocada per la revolució dels somriures. Hi ha milers i milers de catalans de totes les edats que han fet a peu més de cent quilòmetres en tres dies. Sembla que els hagin compensat per totes les manifestacions de l'Onze de Setembre dels últims anys en què no havien pogut fer ni un pas. I després hi ha un altre grup, en el qual m'incloc, que ens hem apuntat massivament a les Marxes per la Llibertat l'últim dia i hem caminat, per exemple, els 20 quilòmetres entre Sant Quirze del Vallès i Barcelona.

I el que hem vist és que tota aquella gentada pacíficament diversa no semblava gaire interessada a seguir la informació minut a minut, a través de la ràdio o del Twitter. Eren desenes de milers de persones que el que volien era girar-se, aturar-se al voral o buscar un punt elevat per fer fotos o vídeos que poguessin captar la magnitud del que estaven vivint. El  trending topic dels comentaris més escoltats a les Marxes per la Llibertat era #hòstiaésimpressionant. “És que no es veu el final”, deia una dona, i l'home que caminava al seu costat sentenciava: “Potser no el veurem mai, el final”, i et deixava amb el dubte de saber si parlava del final de la columna o del final d'aquesta història.

Marxar vol dir caminar en un cert ordre. La paradoxa és que no hi ha res més anàrquic que fer-ho ocupant tota l'amplada de la C-58, la carretera més col·lapsada de Catalunya. Ordre i anarquia, d'això va també aquest moviment transversal. Aquesta setmana, les imatges de dia i les de nit sembla que no tinguin res a veure les unes amb les altres. Com si corresponguessin a dos països diferents. La violència desbocada a les nits ha emmascarat les Marxes per la Llibertat. Caldrà que passi el temps per recordar que sí, que un dia tu i molta altra gent com tu vau caminar junts i amb llibertat per totes aquestes autopistes. Alguns vestits d'Onze de Setembre i altres per anar a la Mitja Marató de Granollers. I tots, al final, arribant a Barcelona, consultant el mòbil per saber quantes passes havien fet. El que no diuen els telèfons –per més intel·ligents que siguin– és quantes en falten.

P.D. Des d'aquí el meu homenatge a la bufeta femenina per la seva gran resistència i contenció. Els marges de les carreteres per on passaven les marxes eren urinaris masculins improvisats. Només vaig veure orinar una noia i les seves amigues, molt elegantment, li feien la cabaneta amb una estelada.

Més continguts de