07/04/2017

Carta a Gabriel Rufián: L’home desconcertant

2 min
Carta a Gabriel Rufián: L’home desconcertant

Vet aquí l’home que desconcertava a tothom. No hi ha opinions matisades sobre tu. Si són dels teus, t’aclamen; si no ho són, et linxen. Els rivals polítics et disparen sense mesura perquè temen que els estiguis fent mal. Els amics t’aplaudeixen desproporcionadament, qui sap si pel mateix motiu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En la teoria de la comunicació política, hi ha una regla no escrita que diu que la velocitat a la qual parla una persona ha de ser inversament proporcional al poder que té. Com més alt sigui el seu càrrec, més a poc a poc s’expressarà. En la teoria de la comunicació tavernària, hi ha una altra norma que determina que la velocitat a la qual parlarem serà directament proporcional a la intensitat de la baralla. Quan insultem, ho fem sense comes. Encadenem un reguitzell de paraulotes amb el mateix ritme que el boxejador deixa anar un puny i un altre -esquerra, dreta, esquerra, dreta- contra el seu rival.

Tu trenques totes les convencions. I per això desconcertes. Incomodes. Crispes. Per la velocitat amb què dius les coses, perquè no parles, recites. Carregat de raó, pronuncies, refistolat, una frase feridora sabent que després en vindrà una altra de més punyent. I una altra. No se’n vagin encara: si els ha agradat aquesta metàfora, esperin-se a la següent. I entre les dues, una pausa allargassada, un punt i a part inquietant perquè els espectadors que presenciem el duel hi puguem col·locar insults o lloances, segons el bàndol que hàgim triat per seguir la bronca permanent de l’actualitat. “Ets el puto amo, Rufián”; “Escòria independentista és el que ets”.

Desconcerta la combinació d’una actitud tan desafiant i un parlar tan lent. Els altres et miren amb cara de “qui t’ha donat permís per fer aquestes pauses si tot just acabes d’arribar al Congrés de Diputats”. Desconcerta que siguis a totes les baralles i no et despentinis mai, ni t’arremanguis l’americana quan entres a matar. Desconcerta la cara de nen bo -els ulls petits, la barba sempre perfilada- amb aquest posat de pinxo de barri que sembla que està a gust en el paper de cabronàs.

Vet aquí, doncs, que l’home que desconcertava tots els auditoris, incloent-hi el dels seus afins, que temien que l’invent no se’ls acabés escapant de les mans, es va convertir en el diputat amb més quota de pantalla, el que generava més clics a les webs i més likes a les xarxes socials. El que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà.

P.D. Quan a un home ben afaitat i poderós les coses se li torcen, es deixa barba. Ho va fer Sandro Rosell i ara també Daniel de Alfonso, tal com vam veure el dia del vostre duel. No sé si ho hem d’interpretar com una eina de protecció o com un senyal de protesta.

stats