Carta a Oscar Camps: L’efecte papallona
Dissabte, quan sentis 15.000 persones al Palau Sant Jordi corejant als refugiats que “casa nostra és casa vostra”, quan vegis Serrat i Llach junts al mateix concert, pensaràs en com la mort aparentment insignificant del porter d’una finca a Catalunya ha desencadenat un moviment transversal únic.
Quan et van donar, la primavera passada, el premi Català de l’Any per la feina de Proactiva Open Arms rescatant refugiats al Mediterrani, vas dir que el màxim que pot fer un ésser humà per un altre és salvar-li la vida. Dijous a la nit, en un dels deliciosos sopars televisius de Roger de Gràcia, vas explicar l’origen de tot plegat: el dia que el porter de casa la teva exnòvia va tenir un infart, el vas carregar al cotxe i el vas portar a l’hospital. Els metges et van dir que ja era mort i que només li hauries pogut salvar la vida si, en un primer moment, li haguessis fet maniobres de reanimació.
No en sabies. Vas decidir aprendre’n i dedicar-te professionalment al socorrisme. Amb el temps, un dia vas veure -com vam veure tots- la imatge d’aquell nen, l’Ailan, mort ofegat en una platja turca. Eres a casa, amb la teva filla Ona, i va ser ella qui et va demanar que anessis a salvar altres Ailans. I allà va començar la primera expedició, els primers voluntaris, aquells temps en què treballàveu sols, sense que ningú no ho sabés. Van venir el David Fontseca i l’Arantza Díez i en van fer un documental: To Kyma. Rescat al mar Egeu, que TV3 va emetre el gener del 2016. I, a partir d’aquí, un degoteig de voluntaris catalans que van desplaçar-se a Lesbos a salvar vides -el màxim que podem fer per un ésser humà-, un continu de donacions econòmiques, de reportatges, el Xavi Rosiñol, l’Évole, l’Astral, desenes de premis, de reconeixements, però cap de tan important com el que passarà aquest dissabte a la nit: veure que aquella decisió individual ha generat una presa de consciència col·lectiva, inèdita i admirable.
Que la campanya Casa nostra, casa vostra s’ha estès per tot el país, que 900 entitats hi donen suport, que s’organitzen autobusos per assistir al concert, que es retransmetrà en directe per ràdio i televisió, que Serrat ha cancel·lat un concert a Bolívia per poder ser al Sant Jordi, que el món de la cultura dona una altra vegada la cara, que s’han recollit desenes de milers de signatures demanant que volem acollir, que dissabte que ve hi haurà una manifestació a Barcelona, potser la més gran que s’hagi fet fins ara a Europa pels refugiats. Un any i mig, Oscar, que dona sentit a tota una vida. A les 17.000 vides que porteu rescatades al Mediterrani.
P.D. Hi ha gent molt jove en aquesta lluita de suport als refugiats. Gràcies als periodistes, cada vegada sabem més què passa i cada vegada ens interessa més què els passa als altres. Un bon missatge per a la gent que sempre repeteix que abans tot era millor.
