Alemanya a Catalunya
L'any 1992, l'any olímpic, va començar la segona crisi industrial d'adaptació a la internacionalització. Una de les empreses afectades va ser Taurus, el fabricant espanyol de petit electrodomèstic més popular els anys 60 i 70. Ocupava 600 treballadors en tres plantes a Oliana i una a Solsona. Havia pogut esquivar la gran crisi del 1974-1985 gràcies a la força de la seva marca, però ja no podia amb la competència de les multinacionals en el marc del mercat únic europeu. El seu creador, que s'havia fet gran, va tirar la tovallola. Per a l'Alt Urgell la perspectiva del tancament era una calamitat, i un seguit de forces vives (incloent-hi el bisbe de Solsona!) van demanar a la Generalitat que salvés la indústria.
Lògicament, l'últim que volia la Generalitat era nacionalitzar un fabricant de petit electrodomèstic, així que l'equip que s'ocupava d'aquests afers va fer el que feia en aquests casos: negociar amb les empreses del sector un rescat privat amb suport públic. La resposta va ser unànime: les fàbriques eren inviables. La lògica industrial consistia en grans fàbriques monoproducte per al mercat europeu, i les petites fàbriques no especialitzades de Taurus no tenien cap mena de sentit; només els interessava la marca. Abans de tancar l'expedient, la Generalitat va elaborar un pla de viabilitat i el va sotmetre a la consideració de les parts interessades: la plantilla havia d'acceptar l'extinció sense indemnització de la meitat dels contractes, els proveïdors havien d'acceptar una quitança del 50% i continuar subministrant, la banca creditora havia de tenir paciència i mantenir el crèdit, els propietaris havien de vendre l'empresa per una pesseta. Amarga medicina que, no sense dificultat, tothom va acabar acceptant.
Amb el pulmó que representava aquell acord, injectant una quantitat moderada de recursos públics i amb professionals fitxats ad hoc , la Generalitat va reestructurar les plantes i la xarxa comercial. Les coses es van fer bé i hi va haver sort. Al cap de cinc anys, la Generalitat venia Taurus a uns empresaris que no eren del sector però que tenien una trajectòria solvent. No va recuperar els diners invertits, però havia salvat l'activitat industrial en una comarca rural i l'havia posat en bones mans.
Quinze anys després, Taurus acaba de celebrar el 50è aniversari. Continua tenint una plantilla de 300 persones a Oliana, però ara és la capçalera d'una multinacional que ocupa 2.000 treballadors en onze països, en sis dels quals produeix, i que realitza el 75% de les vendes fora d'Espanya. En una petita població de l'Alt Urgell hi ha ara el centre neuràlgic d'un grup que ha apostat pel desenvolupament tecnològic i la innovació: cada any registra mitja dotzena de patents i llança més d'un centenar de productes nous.
Tendim a identificar Alemanya amb les seves grans empreses químiques, automobilístiques o elèctriques. Constitueixen una part important de la seva potència econòmica, però la força d'Alemanya recau realment en la multitud d'empreses industrials mitjanes, sovint localitzades en ambients rurals, de propietat familiar i molt focalitzades en l'excel·lència tecnològica i la globalització; n'hi ha per tot arreu, entre les vaques i el bosc, prop de centres de formació professional.
Tenim sort de les grans empreses industrials de capital estranger assentades a Catalunya - Seat, Motor Ibérica, HP...- , però són els Taurus els que ens estan traient de la crisi. Les xifres són eloqüents: les exportacions catalanes (a l'estranger) han crescut des del 2000 a un ritme acumulat del 5% (contra un 4,5% a Alemanya) i representen el 30% del nostre PIB (contra un 24,4% a Alemanya). Mentre el saldo comercial amb la resta d'Espanya es deteriora (ha passat d'aportar més del 12% al nostre PIB a només un 2,2%), amb la resta del món ha millorat enormement (del -5% a l'1,8%). La protagonista està sent la indústria: els ingressos pel turisme són una sisena part de les exportacions i malgrat l'explosió del nombre de turistes, només han crescut a un 3,5% acumulat.
La indústria està anant bé en la mesura que és innovadora i exportadora. Per què no ho reflecteixen les xifres d'atur? Perquè aquest problema és molt més greu: en comptes de formar joves per a la indústria, ens hem passat una dècada formant massa advocats i economistes (proporcionalment, gairebé el doble que Alemanya), generant massa fracassats escolars (el triple) i rebent massa immigrants (més d'un milió). A sobre, els primers tenien expectatives poc realistes. Costarà molt de temps que els uns canviïn d'expectatives i que els altres siguin absorbits.
