15/12/2010

Aurora de l'Albaicín

2 min

Era el dia 7 de febrer del 2006, dimarts, Enrique Morente actuava al Palau de la Música, dins la programació del Festival del Mil·lenni: hi presentava Morente sueña con la Alhambra , i allà, envoltat de tanta venerable voluta i d'una banda de músics en estat de gràcia, va oferir un recital que, com era habitual en ell, va ser una exhibició de poder interpretatiu, saviesa escènica, bon humor i alegria. Però hi va haver, ja en els bisos, un moment excepcional que no crec que cap dels que hi érem puguem oblidar mai: la interpretació de La aurora de Nueva York , poema de García Lorca que Morente havia musicat al disc Omega , i que aquella tarda va sonar emocionant i lluminós com un dia que comença, un crit de llibertat que em posa la pell de gallina només de recordar-lo i que ens va fer sortir del concert plens de ganes de viure, que és el que sempre transmet l'art quan és mereixedor del seu nom. Un regal formidable, superlatiu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El que evoco és només un moment, un sol moment de bellesa inapel·lable com els molts que Morente va repartir a mans plenes al llarg de la seva vida. Aquest és el poder dels veritablement grans: regalar instants que ens acompanyaran per sempre i que fan que la vida sigui, senzillament, millor. Morente era un artista fort i generós i consumava aquesta donació dalt de l'escenari i a través dels seus discos. Tinc la sort de ser un dels joves que van descobrir el flamenc amb l'esmentat Omega , de la mateixa manera que vaig tenir la xamba d'entrar dins el jazz a través de l' Ascenseur pour l'échaffaud de Miles Davis: discos enormes que per a qualsevol mortal haurien estat inconcebibles i que només colossos com Morente o Davis eren capaços de robar als déus per lliurar-nos-els a nosaltres amb una naturalitat desconcertant. En escena, Morente deixava caure el seu tirititrau trau trau i es transformava en un gegant davant dels ulls astorats del públic.

Després d' Omega ja vaig accedir a la missa flamenca, als discos sobre Antonio Machado i Miguel Hernández, a El pequeño reloj i tantes i altes meravelles. L'esment a Miles Davis no em sembla desencertat: Morente hi comparteix la intuïció i (si se'm permet una paraula tan socarrada) el geni, l'aclaparadora habilitat de desbaratar els gèneres i les convencions i de fer miques totes les fronteres entre la música culta i la popular, sense deixar mai de mostrar el coneixement i el respecte més profunds per la tradició de la qual sorgia.

Morente tenia lligams forts amb Barcelona. Per a Lluís Cabrera, del Taller de Músics, era com un germà gran; per al també majúscul cantaor Miguel Poveda va ser una mena de pare artístic, i, per a molts altres, un mestre i un amic. Sense treure els peus del seu barri d'Albaicín, Morente va encendre una aurora com la del seu estimat García Lorca, i des d'allà la va irradiar arreu del món perquè no s'apagués mai. Que descansi en pau i que compti amb la gratitud que devem als que vénen a aquest món per millorar-lo.

stats