Als catalanistes (1936)
La premsa diària ha donat detalls del pla de govern que volien implantar els sublevats en el cas, que ells donaven per segur, de triomfar. En aquest pla no érem pas oblidats nosaltres, els catalans. [...] Fins i tot sense la coneixença dels plans esmentats, no costa gens d’adonar-se que contra Catalunya haurien esmerçat llur ràbia i els procediments més tirànics de persecució. Ningú que es digui catalanista, per tant, pot haver confiat mai en cap espurna de consideració per part dels feixistes espanyols. [...] Per això tot veritable catalanista ha format en la reacció antifeixista que aconseguí en pocs dies, a Catalunya, esclafar totalment la revolta. Les necessitats de la lluita han fet superar totes les diferències més o menys profundes, d’ordre polític o social, formant-se així un autèntic front únic davant l’enemic comú. Però això no vol dir que el catalanisme hagi de sortir disminuït d’aquesta fusió que, feta en defensa de la llibertat, ho és per tant de Catalunya. Precisament ara és quan cal ésser més catalanista que mai, i no d’una manera merament ideològica i teòrica, apartada de les lluites i de l’obra activa. Ara més que mai cal la col·laboració de tots a l’obra de govern de la Generalitat, poder autènticament eixit de la voluntat popular i servidor d’aquesta. [...] La grandesa del nostre país i de les nostres coses no depenen solament de les mesures que prengui i de les iniciatives que desenrotlli el govern de Catalunya; hi tenen una feina a fer tots els catalans, tots els patriotes, en totes les formes de la col·laboració. Davant la gravetat de l’hora present, en la qual s’està elaborant el futur de la nostra terra, tota abstenció és criminal. Si cada u té un lloc en la lluita, cada u té també un lloc indefugible en el treball per Catalunya. Els qui s’abstinguin, els qui defugin de col·laborar en l’estructuració nova per la qual s’ha de regir el nostre país, no podran queixar-se d’uns resultats en l’elaboració dels quals no hauran pres cap part. Durant massa temps ha semblat que el catalanisme era merament polític i es desentenia de les qüestions socials, i des d’aquestes mateixes pàgines hem blasmat sovint de la manca de contingut social de certs partits polítics catalans. L’experiència ha demostrat la gravetat d’aquesta falla lamentable, però no ha demostrat la incompatibilitat del catalanisme amb cap reforma econòmica ni social. Ha demostrat, això sí, la impossibilitat d’una convivència del catalanisme amb els programes reaccionaris i antiliberals. Per això i perquè en l’hora de forjar la nova Catalunya cal més que mai que l’esperit catalanista informi tot el que es faci, l’hora del catalanisme no ha passat, ni pot passar. [...]
