Als lleons
A l’Antiga Roma, ningú es llançava als lleons voluntàriament. Era una de les pitjors coses que podien passar-te, perquè als animals els tenien dues i tres setmanes sense menjar perquè la seva agressivitat al moment de l’atac fos màxima i l’espectacle estigués assegurat. Teatres i circs coliseus amb aforament per a 80.000 persones presenciaven com éssers humans miraven de sobreviure a un lleó.
En altres ocasions, els mateixos boticlastes dels emperadors triaven soldats o gladiadors que no havien fet absolutament res i els posaven a lluitar en grups. 50 lleons contra 300 homes a la vegada, per exemple. I a veure què passava.
L’estoc d’homes també provenia de cristians o de condemnats per haver comès algun delicte. Sentència: morir al circ amb els lleons.
El públic romà no en tenia prou amb qualsevol cosa i volia espectacles cada cop més sanguinaris.
Afortunadament, això ja no passa a la nostra societat. Ningú no és llançat als lleons. Hem avançat molt i, dos mil anys després, és un mateix qui es llança als lleons per demanar auxili, sigui psicològic o material. En lloc d’anar al circ, ho filmem amb càmeres i ho posem a diaris digitals i a internet, i així no cal pagar entrada ni sentir-te acomplexat davant dels altres pel fet de voler veure com un home és atacat i devorat per un lleó.
Hem avançat moltíssim i en lloc de preguntar-nos com una persona arriba, sigui per desequilibri mental o no, a llançar-se a les feres sense haver sigut capaços d’ajudar-lo abans, ara estem estudiant com modificar el fossat perquè cap persona més pugui repetir aquesta dramàtica acció.
Amb el nou sistema de fossat i tanca, ja ningú podrà llançar-se als lleons i podrem dormir tranquils sense que ningú qüestioni amb la seva vida que potser no som una societat més solidària i avançada que la de fa dos mil·lennis.
