23/09/2011

Als teus peus / A les teves mans

3 min
Puyal va embadalir tothom amb el seu pregó.

Als teus peus

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

"El nostre futur és nostre sense haver de dependre de ningú". En Puyal va embadalir tothom -res de nou- amb el seu pregó de La Mercè. Es deixa veure poc. No es prodiga. I, precisament, gestiona aquesta escassetat trufant cada intervenció com si fos l'última. La necessitat d'estar brillant, i d'agradar, li dóna corda. I ho aconsegueix, amb escreix. En un país on la mediocritat devora el perfeccionisme, els que pensen, diuen coses i saben col·locar el producte és just que rebin aplaudiments i medalles. Amb Puyal, res mai no és a l'atzar, ni improvisat. Tot té un criteri. Tot està rumiat i calculat. Cada paraula, cada coma, fins a l'últim detall. Ja sigui el pregó de la festa major, la lectura de la tesi, el cal·ligrama del mapa d'Àfrica, el manifest de l'ofici de periodista, la presentació d' Aicnalumba , l'agraïment d'un honoris causa o el funeral per la mare. "El somriure -pausa- és l'última cosa que va perdre l'àvia". Quina frase tan ben declamada per començar una cerimònia sentida. Més enllà de la locució de les victòries del Barça el Quim es vesteix de Puyal per a les grans ocasions i, quan el conviden a un esdeveniment que s'ho val, malda per captivar. Cada any aprofita dos o tres actes per convertir-los en sensibles programes de televisió, en directe, però sense càmeres. Les seves actuacions són performances , teatre rodó. A cada lloc troba l'estil, el to i la frase per impactar. I per fer pensar. En acabat, el reconeixement del públic és unànime. Ja fa anys, després de la presentació que va fer d' A un pam de la glòria , d'Antoni Bassas, en Nicolau Casaus va fer riure tothom dient: "He decidit escriure un llibre, només perquè me'l presenti el Puyal". Des de l'exhibició d'anit, tothom voldrà un pregó, un ciclorama costumista com el d'ahir.

A les teves mans

En el càsting de líders mundials no hi ha cua. El jurat, tip de badallar per l'absència de candidats, ja fa estona que se n'ha anat. Angela Merkel, tossuda i responsable, hauria fet el pas endavant per presentar-s'hi però els seus compatriotes l'estan castigant a les urnes i l'estan lligant de peus i mans perquè no es converteixi en la salvadora de l'euro. De Colònia a Dresden, de Munic a Hamburg, s'ha estès la brama populista que a ells, els alemanys, els toca ara pagar la festa d'uns grecs que han estirat més el braç que la màniga i que fa anys que menteixen a la Unió Europea ensenyant una comptabilitat de ciència-ficció que no s'assemblava gens a la seva realitat econòmica evaporada. Alemanya pot vantar-se d'haver fet els deures. S'han esforçat de valent per reunificar-se, se n'han sortit, amb suors i sacrificis, i continuen sent motor d'Europa. El Tribunal Constitucional de Karlsruhe ha accedit que Alemanya ajudi la resta de socis de la zona euro, però sempre que siguin rescats temporals. En principi, però, la solució dels eurobons arribarà per quedar-s'hi. Els estats membres de la UE s'hauran de fer corresponsables dels deutes dels uns amb els altres i això significa unes dosis de solidaritat i generositat que cada cop s'estilen menys. Costarà més, encara, que els estats vulguin cedir sobirania fiscal a l'hora de construir una nova Europa amb els impostos centralitzats per la zona euro. A Alemanya, al segle XXI, li correspon agafar les regnes, tenir grandesa i liderar. Merkel ha de ser valenta i recordar que, sense el Pla Marshall, sense aquells 1.500 milions de dòlars que el seu país va rebre després de perdre la Segona Guerra Mundial, mai no haurien pogut refer un país que havia quedat moralment tocat i econòmicament enfonsat.

stats