08/06/2020

Jordi Pujol, Joan Carles: la demolició del 78

2 min

Tres van ser el puntals de la Transició: el rei Joan Carles, Felipe González i Jordi Pujol (Adolfo Suárez és un altre capítol). El rei bo, el socialista bo i el català bo. Avui només el socialista s'aguanta intocat, segurament perquè deu ser el més cínic de tots tres, tot i que fa de mal dir. Els altres dos puntals han arribat a fer nosa i l'Estat ha procedit a la seva demolició: primer Jordi Pujol, després d'haver dit que s'havia quedat sense arguments a favor de la unitat d'Espanya (o en contra de la independència de Catalunya, que ve a ser el mateix). I ara Joan Carles I, perquè li ha sortit un successor inepte (tan preparat que estava) que ha repetit l'error borbònic d'afilerar-se amb la dreta nacionalista espanyolista: Felip VI trontolla des del 3 d'octubre de 2017, i ara el seu entorn vol creure, i vol fer creure, que el salvarà sacrificant la figura del rei pare i emèrit. A tal efecte, fan veure que acaben de descobrir una trajectòria de corrupció que era coneguda per tothom.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L'atzar, o el dimoni, o el que sigui, ha volgut que Jordi Pujol compleixi avui 90 anys sumit en un silenci com si ja fos mort, mentre Joan Carles ha rebut la notícia que serà investigat per la Fiscalia del Suprem pel cas de l'AVE de la Meca. Que la Fiscalia del Suprem és un organisme políticament intervingut, que obeeix interessos polítics i d'estat, és un fet que qui ha volgut ha pogut veure en diferents ocasions: la darrera, i clamorosa, en el judici contra els líders del Procés. Joan Carles és el rei que mai ha agradat a la dreta espanyola, des del dia que va trair Franco, a qui va mentir com ha mentit a tothom tota la seva vida. Ara intenten desfer-lo de la seva inviolabilitat, una tasca més que complicada a causa del mateix blindatge jurídic que li confereix la Constitució del 78. L'intent d'acabar amb Joan Carles, que al llarg de la seva trajectòria ha demostrat bastanta més astúcia política i institucional que el seu fill i els que l'envolten, pot acabar sent un serial sobre l'Espanya del bunyol (de la chapuza, per fer servir la contundent paraula castellana) bastant digne de ser seguit amb atenció.

Jordi Pujol, per la seva banda, amb la seva controvèrsia, demostra dues coses: que la política espanyola està sempre condicionada per Catalunya, però que la política catalana no ha aconseguit ser més que un subsistema de l'espanyola. Hi va haver moments que Pujol, certament, va condicionar Espanya des de Catalunya, però va voler cobrar-s'ho com un líder espanyol més, i arribat el moment se li va passar la factura que a d'altres (Felipe o Aznar) no se'ls passarà mai. Haurà estat un dels polítics de més qualitat que hagi tingut Espanya (no Catalunya, que té millor tradició), i la discussió sobre què pesa més, si la seva obra de govern o la seva corrupció, no té solució, perquè les dues coses van juntes.

Ara bé: han demolit dos puntals de tres, hem quedat. No hi ha cap estructura que s'aguanti dreta després de fer-li això, i la del sistema del 78 no tindria, en principi, per què ser una excepció.

stats