Amics normals

em telefona el puça: El Xirli està malalt, càncer de pàncrees. Dissabte, 30 de juliol del 2010, telefone al Xirli. Quede amb ell a la porta de sa casa. Ha perdut molt de pes i té el semblant groguenc. Anem al bar de la cantonada. Li costa caminar. Seiem en una taula del fons del local. Saluda tothom i demana un cubalibre. Li ho recrimine afectuosament. El cambrer li serveix una aigua mineral. Em mira burleta. Era el còmic de la colla. Has vist?, em diu, tinc les orelles transparents, igualet que els vampirs de les pel·lícules. Com que feia temps que no ens vèiem, per entretenir-lo, li conte coses meues. Em talla amb una veu melancòlica: L'any passat, en este mes, passejava per la platja. S'adona del rampell de feblesa i canvia de conversació. Vol ser ell.

Ell: Un estiu tots dos caminem per València, veu una farmàcia. Entrem. Dues senyores atenen els clients, però no hi ha ningú. Senyora, fa el Xirli, una caixeta de condons. S'arrima un poc més al taulell i, amb la veu baixeta, afegeix: Talla de negre. Era escarransit, poca cosa. La senyora mou el cap i somriu. El soterràrem l'1 de novembre del 2010. Li agradava Tom Jones.

puge a barcelona menys del que voldria. És per incomoditat. L'Euromed tarda tres hores, massa temps per a un home inquiet. Hi aniré més quan tingam el tren d'alta velocitat (Valladolid i Ciudad Real, grans ciutats exportadores, el gaudeixen). De manera que hi vaig quan Ester Pujol, la meua editora (ara ho és Berta Bruna), m'obliga. Jo l'obligue que em convide a dinar.

Tot parlant al seu despatx em telefona Sebas, el Roget. Ell i el gran Romeu estan a Barcelona, en una fira de la immobiliària. Li pregunte a Ester si poden vindre a dinar. Afirmatiu. Quedem a Casa Leopoldo, prop de l'editorial.

Així que Ester els veu entrar se la nota estabornida. Entre els dos porten 10 quilos d'or penjats del coll i als canells. Vestits de trajo, camisa una mica desbotonada, les cadenes, barrejades entre els pèls del pit, il·luminen el local. La conversa, no cal dir-ho, no rutlla sobre literatura. Anècdotes i més anècdotes sobre el gremi de la construcció valenciana i una botella darrere una altra.

Quan se'n van -tornen a València el mateix dia- Ester, que ja coneixia altres amics meus, em pregunta: Escolta, tens alguna amistat normal? Supose que es referia al ram de la lletra. Esclar que en tinc: Dine regularment amb Alfred Mondria i Vicent Alonso. Però el Roget i companyia són la meua gent de sempre. A més, un novel·lista contemporani ha de tindre una visió àmplia de la societat. Quan descric personatges els conec, sé com reaccionen, com viuen, com pensen. En el fons, em replica, et sents còmode amb ells. Doncs sí. M'han ensenyat un munt de coses. Viure sense prejudicis: en absolut els importa com sóc.

sovint escolte que el personal desconfia més dels polítics que del sistema. No tinc eixa percepció. Constate que els polítics no agraden i la democràcia guanya indiferents, per la raó fonamental que, a Europa, no hi ha alternativa. La democràcia necessita reciclar-se, circumstància que els polítics, amb poques excepcions (estan tranquils, passe el que passe el sistema és inalterable), no contemplen.

Les llistes obertes serien un pas important. És de sentit comú que els electors tinguem l'oportunitat de triar les persones que creguem més aptes per a la funció pública, que és la de tots. De vegades, el primer o el segon candidat són competents però la resta pertanyen als mecanismes interiors dels partits (jo et pose a la llista a canvi que tu em controles aquestes o altres comarques per al pròxim congrés).

Als pobles es veu més clar. Per norma general el regidor d'urbanisme en sap poc de planificar. Mana el tècnic, que ningú controla. Una altra qüestió que trobe anòmala és la responsabilitat dels alcaldes: quan se'n van deixant un deute enorme, que el pague el contribuent. La insensatesa resta en la impunitat. Li ho permetrien això en l'empresa privada? El fotrien al carrer i el citarien al jutjat per menys d'una quarta part. Sóc partidari que els alts càrrecs cobren, també, per objectius. En primer lloc, t'evites un comissionista potencial; d'altra banda, procurarà dur a terme una bona administració: assumeixes un compromís proporcional al contracte amb els administrats. Criteris d'empresa privada. Al cap i a la fi els diners que paguem tenen un origen privat, els de cadascú, guanyats amb el treball.