CRÍTICATV

Amics per sempre

El 22 de setembre del 1994 Friends s’estrenava a la NBC. Vint-i-cinc anys després, milers d’adolescents que no havien nascut durant l’emissió d’aquesta sèrie encara s’empassen les deu temporades perquè l’homenatge a l’amistat continua vigent. “ I’ll be there for you ”, diu la sintonia de The Rembrandts. La ficció apel·la a aquesta necessitat de saber que hi haurà algú sempre que el necessitis.

La Monica, la Rachel, la Phoebe, el Chandler, el Ross i el Joey van marcar, a mitjans dels 90 i principis del 2000, tota una generació de postadolescents que aspiraven a ser com ells: no només va influir en la moda i els pentinats sinó que venia uns valors i estil de vida urbanita que la feien addictiva. Sis amics les individualitats dels quals se supeditaven a la tolerància del grup, en què sempre tot acabava bé. La Monica simbolitzava el control, en Ross la bondat, la Rachel l’egocentrisme, en Joey la ingenuïtat, en Chandler l’humor i la Phoebe l’excentricitat. Dos-cents quaranta episodis durant deu anys és prou temps per establir amb tots ells un vincle afectiu. Els conflictes eren aparentment simples i l’humor requeia, sobretot, en l’agilitat dels diàlegs. No era, ni de bon tros, la sèrie perfecta: era inversemblant que aquella colla que treballava més aviat poc pogués mantenir-se a Manhattan i la tonteria era sovint l’esquer que sostenia un conflicte a vegades intranscendent. Però Friends va saber posar en valor una sitcom en què un grup d’amics que vivien porta per porta creaven la seva pròpia família, l’escollida i no l’obligada. Era la construcció d’una comunitat que aprenia a gestionar els seus propis conflictes. Uns personatges que buscaven, amb bona voluntat, el seu lloc al món. Són ingredients que després ha copiat, per exemple, l’exitosa The Big Bang theory, amb uns personatges i un context ben diferents. A Friends, el cafè Central Perk era el tercer espai de reunió emblemàtic dels protagonistes i representava sovint la seva manera de relacionar-se amb el món més enllà d’ells mateixos. Les estrelles convidades, les més selectes del moment, irrompien en la ficció per desencadenar el drama i provocar el desequilibri, i desapareixien de la trama perquè el grup recuperés la seva estabilitat original.

La sèrie suposava una alenada de modernitat però sobre uns fonaments tradicionals. L’argument universal sobre el qual van pivotar les deu temporades era l’amor romàntic i el desig de trobar parella, i si analitzes els motius pels quals els protagonistes fan les mudances, veus que sempre estan induïdes per circumstàncies força tòpiques i conservadores. Personatges masculins i femenins funcionaven a partir d’estereotips elementals, tot i que amb una habilitat molt subtil es va proveir els homes d’una emocionalitat i certes debilitats que fa vint-i-cinc anys no s’estilaven tant com ara. Friends resistirà el pas del temps perquè, al capdavall, parla del desig de llibertat dels postadolescents i els adults més joves, i això existirà sempre. I que per molts anys en puguin gaudir.

Més continguts de