Amnistia pasqual

Quan era petita, per Setmana Santa pràcticament no es viatjava. Tota la família pujàvem a Arenys i allà ens trobàvem amb els cosins. Si em preguntessin quin color m'evoca aquell moment, diria que el lila.

Dijous i Divendres Sant eren dies molt especials: a les nenes no ens deixaven portar pantalons i tampoc no se'ns permetia cantar. Després de la missa del dijous, visitàvem el que en aquell moment anomenàvem els set monuments . Segons ens havien explicat, era una manera d'acompanyar Jesús en la seva solitud per l'hort de Getsemaní. La veritat és que no recordo que al poble hi hagués tantes esglésies, però en qualsevol cas en visitàvem unes quantes. Si et tocava anar amb el cosí Miquel, el càstig estava assegurat, ja que mentre els uns ens esforçàvem a fer cara seriosa, ell sempre s'ho manegava per fer-nos esclatar en riallades. També recordo una olor intensa de farigola a les portes de les esglésies.

Tot això passava el dijous a la tarda després dels oficis. El divendres era dia de silenci total i de recolliment, en record de la passió i mort de Jesús. El dissabte, que aleshores s'anomenava de Glòria , les campanes començaven a sonar a les nou en punt, i era el senyal perquè la gent sortís al carrer amb cassoles per celebrar la Resurrecció. Passats aquests dies, els més petits esperàvem amb delit l'arribada de les mones del Diumenge de Pasqua. Any rere any, els padrins prenien protagonisme, cadascun a la seva manera: els més generosos, els que no ho eren tant, els més creatius o els més despistats.

A poc a poc els costums van anar canviant i la Pasqua es va secularitzar, de manera que les celebracions religioses van deixar de ser majoritàries. Per a molts, ja tan sols eren vacances escolars o en família, però no necessàriament al corral, com passa per Nadal. El costum de viatjar va anar guanyant terreny i n'hi ha que aprofitaven aquests dies per viatjar a l'estranger a conèixer altres mons.

D'altra banda, Catalunya -si més no la que jo recordo- mai no va ser terra de grans processons, de manera que el buit religiós tampoc no va ser rellevat per altres festes. Independentment de les creences religioses de cadascú, però, segurament seria bo recuperar la idea d'un cert recolliment, d'un temps de reflexió sobre els sentiments més íntims i del sentit de la vida com una necessitat de caràcter espiritual. De vegades penso que antigament es vivia obsessionat amb el més enllà , és a dir, amb una altra vida en què la conducta terrenal seria premiada o castigada amb el Cel o l'Infern. No m'agradava gens, per descomptat. Però avui passa justament al revés, i tampoc no em convenç la idea de viure amb aquesta obsessió pel present, el moment, la immediatesa; ens aferrem a tot el que és material i hem convertit els diners en un valor hegemònic.

I, tanmateix, la figura de Jesús continua despertant grans passions entre creients i no creients, historiadors, filòsofs, teòlegs. Si algun dels lectors s'hi sent identificat, els recomano fervorosament la lectura de Jesús, un perfil biogràfic , d'Armand Puig i Tarech (2005), que s'emmarca en l'anomenada tercera recerca sobre el Jesús històric . Aquest corrent, sorgit fa vint anys i, per tant, coetani a la caiguda del sistema comunista, es basa en una interpretació de la relació dual entre Jesús i el judaisme, per una banda, i Jesús i la comunitat cristiana primitiva, per una altra. En qualsevol cas, i més enllà del posicionament individual de cadascú, en paraules de Puig, "Jesús pot ser sotmès al rigor de la crítica històrica, ja que fou un ésser humà, que visqué un fragment de la història humana, des que nasqué fins que va morir crucificat a les portes de Jerusalem i fou sepultat allà mateix, vora el turó de Gòlgota". En aquest sentit crec que no és difícil compartir la part essencial del seu missatge, la seva actitud crítica davant l'autoritat i la interpretació de les lleis, la protecció d'unes normes ètiques, la seva defensa dels pobres i els pecadors, la denúncia envers els rics, la seva capacitat de perdó i, per sobre de tot, el seu missatge sobre l'amor.

I així, mentre recordava la seva actitud valenta enfront del poder establert, contraposada a les dues instàncies que després el van condemnar a morir crucificat -és a dir, les autoritats romanes però també les jueves-, pensava en una cosa molt actual, molt diferent però tampoc gaire justa: l'anunci de l'amnistia fiscal publicada aquests dies de Pasqua a la premsa.

En efecte, aquesta decisió, presa més aviat a la desesperada pel govern de Rajoy, s'adreça a les grans fortunes i pimes perquè facin aflorar el diner evadit, i els perdona la multa i, si fos el cas, la presó com a conseqüència d'uns delictes econòmics. Sembla que l'amnistia s'adreça al diner negre del totxo i busca que aflorin 25.000 milions d'euros d'activitat evadida en paradisos fiscals. D'entrada ho trobo complicat i, encara que en puc entendre les raons, no em sembla una mesura gaire ètica. En qualsevol cas, i si finalment tenim amnistia fiscal, m'atreveixo a demanar que també existeixi una amnistia pasqual per a aquelles persones que no han pogut pagar les seves hipoteques, per als desnonats i estafats, per als que han comès els delictes patrimonials més comuns, com petits furts o robatoris sempre que no hi hagi hagut violència. No em sembla una bona política atorgar una amnistia fiscal adreçada només als més rics mentre paral·lelament es va configurant un sistema penal cada vegada més dur i selectiu amb els més pobres, amb els més desgraciats del sistema.