30/08/2015

Amor incondicional

2 min

Per circumstàncies personals, he desenvolupat els dos darrers anys una certa amistat amb un home sense sostre, acollit pels serveis socials. Per respecte a la seva intimitat li diré Joan.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al Joan el van trobar mort la setmana passada a l’alberg d’acollida on residia i on jo el veia cada setmana. Un infart. Tenia cinquanta anys.

Bonàs. Grassonet. Barba. Cadira de rodes. Dues cames retallades per una poliomielitis infantil. La seva mare el va abandonar quan era petit. Va tenir una vida molt difícil. Se li ajuntaven les mancances físiques amb les afectives.

Del Joan vaig aprendre tres coses.

La primera és que quan no has rebut l’amor matern, l’amor incondicional que només una mare pot donar, és molt difícil reconèixer l’amor autèntic. I arriba la desconfiança que pot dur a l’aïllament. Si desconeixes l’amor veritable, no el saps reconèixer. És una de les coses més dures que he constatat mai. No deixeu mai de dir als vostres fills com els estimeu. Mai.

El segon testimoni és que, fins i tot abandonat i sol, un no deixa mai de lluitar per la felicitat. El Joan sempre em somreia quan em parlava. El somriure de qui està patint soledat, pobresa, incapacitat i malaltia és el més gran dels exemples. Al tanatori, la sala de vetlla estava absolutament buida. No hi havia cap familiar. Vàrem acomiadar-lo persones de diferents serveis socials. Al moment de l’enterrament érem només cinc i un amic de la infantesa.

Aquesta columna és en record del Joan. Des d’aquesta tribuna us regalo el seu somriure i us transmeto el seu amor. El Joan no tenia ànim de venjança, no culpava el món. El seu amor era incondicional.

És la tercera cosa que vaig descobrir: hi ha alguna cosa misteriosa, poseu-li el nom que vulgueu, que fa possible que l’ésser humà doni el que no ha rebut i ni tan sols ha conegut.

stats