Amor meu, no és el que sembla...

"A mi no m'ha pressionat ningú, el que ha pressionat he estat jo perquè volia una línia de crèdit", ha dit Mariano Rajoy, que és el president del govern del Regne d'Espanya. O sigui que els súbdits d'aital regne n'hem tingut sort d'ell. Un altre president no hauria pressionat. Sobretot si, dies enrere, hagués pronunciat la frase: "No hi haurà cap rescat".

Ja se sap que, com diu la dita, "qui no plora no accedeix a la lactància materna". I ell ha plorat. Ha pressionat. Per tant, el mínim que podem fer en senyal d'agraïment és (a part de cedir-li en Fàbregas per a la selecció de futbol) donar-li la raó quan diu que "Això no és un rescat". No és un rescat, fiquem-nos-ho al cap. Si el petroli del Prestige eren uns filets de pedagògica plastilina i el que va fer Bill Clinton amb Monica Lewinsky no era una relació sexual, això no és un rescat.

En fi, el president espanyol diu que els 100.000 milions d'euros per a la banca espanyola signifiquen "l'obertura d'una línia de crèdit", amb la qual "hi guanyarà la credibilitat del projecte europeu i el futur de l'euro". I diu també que "la decisió de l'Eurogrup d'ajudar la banca" forma part d'un "pla global de sanejament de l'economia espanyola". Sanejament, obertura, credibilitat, pla global... Aquestes paraules són les que a mi em donen confiança.

La notícia, doncs, és fabulosa tot i que segur que els petits empresaris i els autònoms (dispensin-me per no dir "emprenedors") no en tindran gaires, de crèdits. Quin banc s'arriscarà amb un mindundi que vol obrir un restaurant o mantenir obert el que té ara que pujarà l'IVA? Però els grans empresaris segur que en tornaran a tenir, de crèdits. I això em fa albirar esperances. Espero que Florentino Pérez aconsegueixi la liquiditat necessària per fitxar-li algun amic a Cristiano Ronaldo. Que segur que allà a dalt, al cim, s'hi sent molt sol.