23/01/2012

Anatomia d'una eliminatòria

3 min
El pitjor de la violència madridista, liderada per Pepe, és qui la instiga.

Entre la mà de Messi, el peu de Pepe, el dit de Mourinho i l'ull de Vilanova, aquesta temporada s'està convertint en un curs d'anatomia. Hi podríem afegir els abdominals de Cristiano, la gorja del vestidor del Madrid, el ronyó que va costar Coentrao, l'estómac dels àrbitres, la cara del Comitè, i així fins arribar a l'òrgan més important de tots, el cervell de Florentino, principal responsable que cada vegada que el Barça juga al Bernabéu s'hagi de fer un sorteig entre els milers de socis barcelonistes que no es volen perdre un nou Dia de la Marmota.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És normal: entre els molts prodigis que mai no hauríem dit que viuríem, hi ha que, per culpa del Barça, el Madrid sigui líder però infeliç, una societat barallada en què el que pot ja està fent plans per abandonar la nau. Després de dimecres passat, ja no es pot dissimular més: els madridistes s'avergonyeixen de la violència de Pepe, reneguen dels plantejaments covards del seu entrenador i comencen a dubtar del president i del seu entreguisme total a un suposat líder que, si s'ha de jutjar pel que ja fa temps que publica Diego Torres a El País , tracta el vestidor com si fos una secta, i així li va. Fanatitza els jugadors, els fa creure que només podran frenar el Barça amb joc dur, violent si cal, perquè són el Madrid i els àrbitres esperaran a la tercera entrada per treure targetes. I si n'expulsen algun, millor per al seu discurs de "mai no acabo els partits amb onze". Ara es veu que se sent traït i es lamenta amargament davant els jugadors perquè diu que el deixen sol a l'hora de suportar les crítiques. Mourinho no deu haver entès que si no dónes, no reps. I al futbol com a espectacle, i no diguem a l'esport com a relació humana, Mourinho no li ha donat res, més aviat ha aconseguit convertir-se en la seva antítesi. M'imagino l'esforç que ha de fer Guardiola cada vegada que li ha de donar la mà a algú que va dir que li faria vergonya haver guanyat una Copa d'Europa com la del 2009, o que va ser incapaç de trucar a Vilanova a l'agost i demanar disculpes amb un senzill: "Ho sento, em vaig equivocar".

Aquest és l'equip que vindrà demà passat al Camp Nou, davant del qual hi ha dos objectius: eliminar-los i acabar el partit sense lesionats. Perquè aquesta és una altra: de la mateixa manera que el més greu del Madrid no és la violència de Pepe (o de Xabi Alonso, o de Sergio Ramos o d'Albiol, o de...) sinó de qui la instiga, el més greu de l'1-2 és que el Madrid acabés el partit amb onze jugadors. Si demà passat pogués anar al Camp Nou, ho tindria molt clar: animar l'equip, pressionar l'àrbitre i oblidar-me de Mourinho.

Es donen les condicions perquè dimecres els barcelonistes visquin una nova nit de felicitat. No parlo de cap golejada perquè, permetin-me l'obvietat, el Madrid sempre és un gran rival -i més si està tocat-, ni de cap ressentiment perquè, per sort, això és cosa del passat. Parlo de gaudir del joc del Barça, de viure col·lectivament l'experiència d'ajudar l'equip en un moment transcendent i, per què no dir-ho, difícil, ja que pot fer un pas decisiu per deixar ben encarat un dels títols de la temporada, amb el que comporta de sobrecàrrega de treball en un calendari que està ben farcit de partits.

S'acaba el gener, el mes que ve torna la Champions, lentament es va acostant l'hora de la collita i aquest Barça continua prometent molt. Però el millor de tot és que permet anar amb la cara ben alta. El món tornarà a mirar el Camp Nou demà passat. Afortunats que hi sereu, recordeu que tornareu a tenir la sort d'animar el Campió del Món. Vosaltres en sou el cor.

stats