Andalusia es mereix una campanya en què el tema no sigui Catalunya
D’aquí una setmana obriran els col·legis electorals a Andalusia i es començarà a dirimir la nova composició del seu Parlament. Més enllà d’una victòria que sembla cantada per a la candidata del PSOE a la reelecció, Susana Díaz, hi haurà moltes coses en joc. La principal és si el PP aconseguirà retenir la segona plaça o serà superat per Ciutadans o fins i tot per la candidata de Podem, Teresa Rodríguez. No hi ha dubte que una debacle del PP tindria conseqüències nefastes per a Pablo Casado i el seu equip, i qüestionaria l’estratègia de dretanització i radicalització del partit. En aquest sentit serà interessant veure si l’extrema dreta obté representació parlamentària a través de Vox. I finalment caldrà observar, després de les eleccions, si Díaz és capaç de teixir una aliança d’esquerres amb la seva arxienemiga Rodríguez o intenta repetir el pacte amb Ciutadans, tot i que Albert Rivera ja ha deixat clar que no donaran suport a la candidata socialista.
Però més enllà de les lectures polítiques a nivell estatal, i fins i tot de l’extraordinari protagonisme que està tenint Catalunya en la campanya, Andalusia té els seus propis problemes i desafiaments que el nou executiu haurà d’afrontar. Per això resulta especialment lamentable que les campanyes dels candidats del PP i de Cs se centrin més en el procés sobiranista català que en la realitat andalusa.
Entre aquests reptes el més important hauria de ser reduir la bretxa de renda per càpita amb la resta de territoris de l’Estat, sobretot els del nord, que no s’ha anat empetitint malgrat les transferències de fons via inversions i malgrat ser una de les més beneficiades pel sistema de finançament autonòmic. El manteniment d’aquest diferencial hauria de ser motiu de reflexió, no tan sols per a les autoritats andaluses, sinó també per a les de l’Estat.
L’altra ombra que plana sobre la campanya andalusa és la manca absoluta d’alternativa al PSOE, que s’ha mantingut en el govern des de la recuperació de la democràcia ara fa 40 anys. Casos de corrupció com el dels ERO demostren que quan un partit està tants anys al poder acaba identificant les estructures institucionals amb les seves pròpies estructures. El PSOE andalús s’ha acabat confonent amb la Junta d’Andalusia i és un poder fàctic no només dins el PSOE espanyol, sinó fins i tot en el mapa polític espanyol. Els ciutadans d’Andalusia són els que han de valorar les oportunitats i els riscos de mantenir la confiança en el PSOE, i de valorar les alternatives. En tot cas, avui intentem fer una mirada honesta sobre la realitat andalusa, que és complexa i plural, i que d’alguna manera està fortament imbricada amb la societat catalana actual.
